Catedràtic del Departament d'Història i Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història

“Milloraria el funcionament del doctorat i el programa de màsters: cal valorar àrees estratègiques i apostar pels màsters de qualitat”

Crec que calen reformes, però que siguin realment per millorar el posicionament de la UB, tant en l’àmbit acadèmic com en el de la recerca. La reforma que s’està fent no sembla que vagi en aquesta direcció.

Milloraria el funcionament del doctorat i de l’Escola de Doctorat. Crec que falten directrius clares i duradores. Per exemple, la distància entre l’Escola de Doctorat, el doctorand i el seu director de tesi és massa gran ara mateix. La realitat diu que els doctorats es gesten molt lluny de l’Escola de Doctorat. I aquesta distància també afecta les comissions de doctorat de les Facultats, que tenen un paper fluctuant que acaba afectant el doctorand. Tot plegat fa que hi hagi una pèrdua de visibilitat de les veritables capacitats que tenen les nostres línies de recerca per atraure nous doctorands cap a la UB.

Si parlem dels màsters, crec que cal fer una aposta clara per una ferma política institucional cap a un programa de màsters competitiu. S’han de valorar àrees estratègiques i definir estratègies que permetin dissenyar els màsters més apropiats tenint en compte més els inputs i outputs en recerca. I apostar més pels màsters de qualitat. Caldrà buscar, també, l’equilibri entre aquests màsters i els que compleixen un servei a la societat en general (dirigits a un públic més generalista) i que són de caràcter més transversal.

Pel que fa als grups de recerca del meu camp, possiblement el model que tenim avui estigui esgotat, no crec que tingui més recorregut. En el seu dia va ser una molt bona aposta, però ara, pràcticament 20 anys després de la seva posada en marxa, cal cercar un altre tipus d’estructura, flexible, però a la vegada amb una relació estructural clara amb la pròpia universitat, una relació que ara mateix, amb els actuals grups de recerca, no sembla existir.

Respecte a la qüestió de la renovació del professorat, des de fa molt de temps vam apostar per conscienciar la gent que estàvem formant professors perquè seguissin un cursus honorum molt rigorós, concursant en totes les convocatòries públiques competitives que les administracions (Unió Europea, Estat i Generalitat) han anat posant en marxa amb bon criteri. Els filtres en aquestes convocatòries han fet, en general, que arribessin al final els millors i més ben preparats. Per tant, per la responsabilitat que ens pertoca, creiem que la nostra actuació ha estat la correcta.

Ara bé, a continuació, ningú no sembla tenir en compte aquest potencial fins al punt que aquestes persones passen a ser quasi invisibles per a les nostres autoritats acadèmiques. S’ha optat per la via de la precarització laboral mitjançant l’ús –i abús– pervertit de figures contractuals contemplades en la llei (quan no inventades) que tenen tot un altre sentit. Mitjançant aquesta via entra massivament un professorat (l’associat) amb una preparació justa per exercir la docència, la majoria de les vegades, però en cap cas amb una formació que els capaciti per liderar una recerca que, a la vegada, tampoc poden liderar justament per la seva pròpia situació precària dins de la universitat. Això no fa més que minvar la capacitat en recerca de la nostra Universitat.