Professor del Departament de Filosofia de la Facultat de Filosofia

“Acadèmicament, cal tenir un model adequat de titulacions que trenqui amb la rigidesa actual”

Potser el programa universitari més radical que es podria portar a terme consistiria en apostar per un model propi nascut d’una reflexió sobre el projecte d’universitat que volem i vincular-lo amb els projectes paral·lels internacionals que més s’escaiguin. Aquest model propi permetria, per una banda, alliberar-se del “model” poc fiable que deriva de la caòtica i erràtica legislació espanyola i, per altra banda, superar l’esquifit marc autonòmic, legislativament subordinat, que ha aspirat a crear, sense tenir-ne la capacitat, un model que ha guiat les polítiques de la Generalitat els darrers trenta anys i que sembla ja caducat.

Passant a problemes concrets: s’han superat alguns dels límits tolerables i han esdevingut urgents molts dels problemes importants. Quina és la mesura de l’esforç exigible a cada part?
Acadèmicament, cal tenir un model adequat de titulacions que trenqui amb la rigidesa actual, que és un refugi de febleses i de la confusió que va significar passar dels dos cicles que formaven les titulacions de tres i cinc anys al cicle únic de quatre i a un model de màsters caòtic.

Pel que fa al professorat, cal definir una carrera professional que permeti portar a terme trajectòries personals amb una estabilització ben clara. Això implica evidentment un finançament addicional. Si no hi ha els recursos econòmics necessaris per a aquesta estabilització i carrera professional, o bé es redimensiona la universitat o bé seguirem la deriva actual de mort per inanició, que per força acabarà amb un redimensionament a la baixa o bé amb una pèrdua manifesta de qualitat. El nostre professorat sovint fa un sobreesforç, però no se li pot exigir el que se li exigeix en alguns casos amb retribucions econòmiques i situacions laborals lamentables.

Pel que fa als alumnes, el cost dels estudis concentra bona part de les reivindicacions. Comparteixo que cal que es redueixin els costos de matrícula, però si només s’aconsegueix això serem on érem. El repte és plantejar un model on l’esforç que s’exigeix a l’estudiant sigui només l’esforç acadèmic, cap altre; és a dir, construir un model que permeti tothom que en sigui capaç cursar estudis universitaris sense que s’hi vegi impedit per raons econòmiques.

Respecte al personal d’administració i serveis, l’esforç que fa cada dia i que se li exigeix està fora de dubte. Sense la seva participació i col·laboració, qualsevol canvi, qualsevol millora, resultarà afeblida si no impossibilitada. Quina seguretat se li pot donar perquè confiï en un nou projecte? Potser que participi en la seva formulació; així sabrem a què atenir-nos i apareixeran sobre la taula tant entrebancs com oportunitats.

Finalment, si es vol tenir pròpiament una universitat, cal evitar la dinàmica de considerar l’alumne com a client. El nostre món viu cada vegada més dels “clients”, fins i tot en les relacions personals, socials i polítiques. Però la universitat no és una aposta per allò fàcil sinó per allò que convé. Si es considera l’alumne un client seria ben ingenu demanar-li que tingui cura de la institució o que usi el seu temps en benefici del comú. La lògica del client deriva del principi de propietat. Si l’alumne és client, la universitat no és seva sinó que, com a client, compra uns serveis. Però aleshores no podria tenir lloc amb sentit cap de les dinàmiques que es podrien derivar de saber que la universitat és seva i de sentir-la com a tal.

Cal aprofitar el sentit crític de cada generació que puja, les dinàmiques de companyonia que naturalment es generen i l’enorme energia de què disposen els estudiants per formular amb ells una coresponsabilitat respecte la universitat, que és seva, i respecte la societat en la que viuen i viuran. Si la universitat és una aposta per millorar des de l’exigència i l’esforç intel·lectual, això es traduirà en accions que avaluïn els problemes de la societat, dimensionin les accions possibles i provin de realitzar-les a la universitat i des de la universitat.

La qüestió de la dimensió social de la universitat cal entendre-la des del sentit propi de la universitat com a institució. La universitat és un sobreesforç que fa una societat que aposta per voler ser millor. És per això que la universitat té una dimensió social, perquè forma part del que la societat persegueix. Ser fidel a aquesta voluntat de millora és la manera de “retornar” l’esforç que s’hi dedica. Aquesta dimensió travessa tota la universitat, en l’estudi, la docència, la recerca.

Tot és “transferència” social: una bona classe, l’estudi del programa d’una assignatura, la investigació en el marc d’un problema científicament plantejat, la publicació acadèmica. Això, primer de tot. Després, en segon lloc, i a partir de l’anterior, formació professional, patents, creació d’empreses, assessorament especialitzat, programes de formació cultural. Com a resultat del conjunt, alumnes, professorat i personal implicats en el món en què viuen, en tantes accions com calgui en cada cas.

Ara bé: una qüestió preocupant és la que es pot derivar de certes consignes que es formulen com a programa i de les quals no es mesura prou l’impacte respecte de les finalitats socials de la universitat. Per exemple, la “necessària internacionalització”. La “internacionalització necessària” del programa de la política universitària oficial és més aviat un programa a la captura d’ingressos econòmics procedents d’uns clients potencials del mercat mundial de formació superior.

Això, que podria ser part d’una estratègia de finançament, no es deriva necessàriament d’un programa que tingui com a prioritat una universitat al servei de la societat i de la ciutat concreta que la sustenta. En el mercat mundial, el producte que es vol vendre seria Universitat a Barcelona; però això no és sinònim d’Universitat de Barcelona. Evidentment que si aquesta universitat al servei de la ciutat és bona, serà reconeguda com a tal internacionalment, però és dubtós que el que ens convingui sigui una universitat que sigui igual a una que pugui estar tant a Budapest com a Singapur.