Professor del Departament d’Història del Dret, Dret Romà i Dret Eclesiàstic de l’Estat de la Facultat de Dret

“Cal impulsar la qualitat i el reconeixement de la docència”

Un dels temes que més m’interessa i em preocupa de la nostra universitat, i de la universitat en general, és el de la qualitat i el reconeixement de la docència. El de la docència, com és natural, no és un tema menor, perquè és una de les principals missions –si no la principal– que té encomanada la Universitat. I és, a més, una dimensió que repercuteix directíssimament en els nostres estudiants.

D’una banda penso que s’han de fer encara més esforços, concrets i tangibles, per reconèixer adequadament la docència, a tots els nivells. En aquest sentit crec que el nou equip rectoral ha de crear les condicions necessàries perquè es faci efectiva una millora de la docència a la Universitat de Barcelona. No és fàcil, efectivament, perquè és un tema complex en el que intervenen molts factors. Però cal marcar-s’ho com un objectiu prioritari de govern i, òbviament, cal disposar dels recursos econòmics per fer-ho possible.

Segons la meva experiència com a docent i com a vicedegà d’ordenació acadèmica durant uns quants anys a la meva Facultat, la de Dret, l’objectiu d’aconseguir una millora substancial de la qualitat docent podria discórrer, com a mínim, per les següents línies.

En primer lloc, és imprescindible deturar el procés de descapitalització docent que està sofrint la Universitat de Barcelona els últims anys. He dit diverses vegades que era un suïcidi institucional substituir sistemàticament els professors permanents –sobre tot CU i TU– per associats. La figura de l’autèntic professor associat té un alt valor docent reconegut per tots, però no poden representar la majoria de la plantilla d’un centre ni d’un departament.

Conseqüentment, cal incrementar progressivament, però de manera notòria, la incorporació de professorat permanent, que es pugui dedicar plenament a la docència i a la recerca.

La formació continuada del professorat en els aspectes didàctics i docents, tan desprestigiada i de vegades injustament ridiculitzada, s’ha de potenciar. Però aquesta formació continuada, natural en totes les professions, ha de ser ajustada a les necessitats reals del professorat.

Hem d’assumir la nostra autonomia com a Universitat i adaptar-nos millor als nous temps. En temes d’ordenació i planificació docent i acadèmica, seguim esclaus de certes rigideses del passat. Hem de ser més flexibles i adaptables, el que no vol dir més arbitraris.

Cal que siguin reconegudes en el just valor les tasques que, sense ser docència estricta, contribueixen a una millora de la qualitat docent, com els encàrrecs per coordinació, tutorització, gestió, etc.  Els encàrrecs han d’obeir a funcions reals, naturalment, però han de ser justament recompensats en un PDA que reclama ser modificat. Aquest reconeixement implicaria, automàticament, reduir en alguns casos la càrrega docent i ampliar la contractació de professorat.

Cal fomentar, de manera efectiva, precisa i amb els incentius necessaris, la coordinació docent a tots els nivells: vertical i horitzontal; d’assignatura, de grup/classe, de titulació, de centre… I en aquest sentit, el procés d’acreditació ens ha ensenyat, entre d’altres coses, que hem de començar a pensar, i actuar, en clau de “projecte educatiu de facultat” com un pas més que superi l’actual individualisme docent, que persisteix més per inèrcia i comoditat que per criteris de racionalitat, qualitat i eficiència.

I finalment, el nou escenari conegut com a “3+2” ofereix un amplíssim ventall de possibilitats que hem d’estudiar amb profunditat i, sobretot, cas per cas; aplicat amb saviesa i enginy, pot incrementar notablement les nostres potencialitats acadèmiques i consolidar el lideratge i el prestigi de la UB.