Professora del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la Facultat de Biologia

“El nou professorat de la UB no ha de ser competent només en docència i recerca; ha de tenir capacitat de projecció de futur”

Crec que un dels reptes més importants que té actualment la UB és com fer el relleu generacional del professorat. No em refereixo tant als sistemes d’avaluació sinó a la definició de criteris d’adjudicació de places als departaments. A dia d’avui, aquests criteris es basen en dèficits docents (nombre d’hores) de plans d’estudis vigents. El nou professorat de la UB no ha de ser només competent en recerca i docència, sinó que s’ha de percebre també la seva capacitat de projecció de futur, tant pel tipus de recerca que pot dur a terme com per la seva capacitat d’innovar en continguts i mètodes docents

Per reclutar candidats i candidates que puguin oferir aquesta projecció de futur i dinamisme, a part d’exigir la qualitat necessària (disposar de l’acreditació AQU acostuma a ser un bon estàndard), hem d’estar disposats a oferir-los alguna cosa atractiva, per exemple: un mínim d’espai de laboratori, possibilitat de tenir alguna beca APIF (ajuts de personal investigador predoctoral en formació), un contracte de tècnic… Només amb aquests tipus de mesures serem capaços de fer una universitat pública de qualitat, engrescadora i preparada per enfrontar-se a nous desafiaments.

Els Centres Científics i Tecnològics de la UB (CCIT) són fonamentals per al desenvolupament de la recerca que es fa al Campus Diagonal. Respecte a quina organització dels CCiT-UB pot ser més adient per donar suport als grups de recerca d’aquest campus, considero que hauríem de distingir entre l’equipament que ha d’estar prop de l’usuari i l’equipament que ha d’estar centralitzat. Entre el primer tipus d’equipament hi ha, segurament, instrumentació de mida mitjana, molt difícil d’adquirir i mantenir per part dels grups.

Al marge d’aquesta distinció, no tinc clar que l’organització actual de l’oferta tecnològica (tècniques en biociències, tecnologies de materials i tecnologies químiques) sigui la més adient, ja que la mateixa tecnologia es pot utilitzar, sovint, en diversos camps científics. En qualsevol cas, crec que el llistat d’unitats d’aquesta oferta s’hauria de replantejar per fer-lo més adequat a la recerca real que es fa a la UB. És important, a més, definir com es produeix el relleu de personal, si s’escau, i la innovació dins de les unitats, així com revisar amb detall la feina que fan i pensar en com potenciar o reconduir la seva activitat.

Respecte a la compra d’equipament, hi ha d’haver criteris objectius de prioritats dins dels CCiT-UB. Aquests criteris han de ser transparents i contrastats i, en aquest sentit, haurien de ser imprescindibles comissions formades per usuaris i investigadors experts. Potser fóra bo també que els CCiT-UB tinguessin una comissió d’assessors d’experts externa, que valoressin la trajectòria i les necessitats d’inversions.

Crec que seria una excel·lent idea que la Generalitat introduís, de forma similar al reconeixement ICREA Acadèmia, un model per a centres de recerca universitaris, amb control de qualitat i productivitat com els centres CERCA. Podria ser un bon sistema per obtenir finançament diferencial. Tot i que l’anàlisi de la producció científica de molts d’aquests instituts posa de manifest la gran qualitat de la recerca que s’hi fa, disposar de més recursos (per comprar equipament de mida mitjana, per exemple, o per crear un sistema de beques per doctorands) els faria, segurament, molt més competitius.