1. Presentació de la candidatura

Una explicació en clau personal

La decisió de tornar a encapçalar una candidatura al rectorat de la Universitat de Barcelona (UB), llargament meditada durant els darrers mesos, forma part del meu compromís públic amb la comunitat universitària i té la voluntat de posar l’experiència acumulada en la gestió de la UB i del sistema universitari català i espanyol, des de diferents càrrecs, però especialment com a rector durant el període 2005-2008, al servei de la meva Universitat.

El projecte que proposo busca donar resposta als reptes d’una situació com l’actual. Vivim una de les més llargues crisis polítiques, econòmiques i socials de l’etapa democràtica, cosa que ha comportat una pèrdua de finançament bàsic del sector públic, en general, i del sistema universitari, de manera especial, que han deixat de formar part de les prioritats polítiques.

Aquest projecte valora l’esforç del personal que durant dues dècades ha mantingut l’alt nivell de qualitat i de reconeixement internacional de la UB en condicions gens fàcils i ha obert noves oportunitats de futur per a la Universitat i la seva comunitat.

Crec que torna a ser important proclamar el paper fonamental que té la UB com a universitat pública, catalana, autònoma i de qualitat. Una universitat que cerca l’equilibri de l’excel·lència docent i de recerca amb la seva dimensió social i amb la defensa, a tots els nivells, de l’equitat, posant en valor la democràcia participativa.

Presento la meva candidatura uns anys després d’haver tingut l’honor de dirigir la institució durant un dels períodes (2005-2008) de grans canvis en l’àmbit polític i en l’acadèmic, amb l’inici de la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la posada en marxa a Catalunya d’un model de recerca propi en el qual les universitats comparteixen funcions amb centres de recerca que els són externs. Uns anys en què les pressions sobre la pròpia autonomia universitària, vehiculades a través de l’activitat política i econòmica, van afectar, fins i tot, les estructures de govern democràtiques establertes en el nostre Estatut.

L’elecció del rector de la UB com a Secretari d’Estat d’Universitats el 2008 s’ha d’interpretar, al meu entendre, com un reconeixement del paper tractor de la institució en la modernització de la universitat pública, així com de les capacitats del seu màxim representant per liderar aquest procés, doncs vaig disposar de funcions plenes sobre les universitats i les polítiques de recerca i transferència universitària (entre les quals les noves polítiques de parcs científics i tecnològics).

Cal acceptar de forma crítica que aquest conjunt de situacions van ser poc explicades a la comunitat universitària, mal acceptades i inexplicablement silenciades a posteriori, tot i que van ser nombrosos els experts entre el personal PDI i PAS de la UB que es van incorporar als nivells de direcció del nou Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN) i les polítiques que es van introduir a l’Estat espanyol basades en les experiències de la UB en particular i de les universitats públiques catalanes en general.

Durant aquest període, a pesar dels vents neoliberals que s’acostaven i afectaven molts ministeris del govern espanyol, es va poder fer una acció decidida en pro de la modernització de la universitat pública: per primer cop els estudiants van participar en l’elaboració de les normes acadèmiques a través de la creació del Consell d’Estudiants; es va treballar de forma conjunta amb els sindicats per establir un pacte sobre l’Estatut del professorat universitari (en què va tenir un paper especial el doctor J. M. Malapeira), i es van aconseguir aprovar les dotacions pressupostàries més elevades de la història per destinar a beques d’estudi i de mobilitat (interterritorials i Erasmus). D’aquest mandat també forma part la iniciativa de consens de totes les CCAA i universitats en l’estudi del Model de Comptabilitat Analítica de Costos i el document Reflexión sobre la mejora de las políticas de financiación de las universidades para promover la excelencia académica e incrementar el impacto socioeconómico del Sistema Universitario Español (SUE) (2010) realitzat per la Comissió Mixta de Finançament.

A la tornada de quatre anys intensos de treball per la modernització de la universitat pública i de la dimensió social de la universitat, en especial de la igualtat d’oportunitats a través d’un sistema de beques considerat com un dret públic, he viscut amb discreció, des del Campus de l’Alimentació de Torribera (Santa Coloma de Gramenet), l’evolució de la institució en un dels moments en què els atacs dels poders ultraconservadors, amb l’excusa de la greu crisi econòmica i social derivada de la mala praxi del capitalisme neoliberal imperant a l’Estat espanyol, han estat més forts.

En aquestes circumstàncies, i amb la responsabilitat que es deriva de les anteriors consideracions, he volgut presentar la meva candidatura a rector, ja que em sento amb les forces suficients, la preparació necessària i el reconeixement acadèmic exigit per afrontar la màxima representació d’una de les més grans institucions d’educació superior. Compto, també, amb l’experiència d’haver gestionat, amb suficient reconeixement de la comunitat universitària espanyola, el conjunt del sistema universitari espanyol.

Presento la meva candidatura a rector de la Universitat de Barcelona amb el suport il·lusionat i capaç d’un excel·lent equip de persones, que m’acompanyen directament en la formació de govern, o, indirectament, com a equip vinculat a les diferents àrees de gestió en què la nostra candidatura s’ha organitzat per impulsar el Programa de Govern del període 2017-2020.

La decisió compartida d’aquest nombrós grup de persones per integrar-se en una candidatura en aquests temps complicats i amb insuficient finançament públic per cobrir les funcions bàsiques de les tres missions d’una universitat pública no és una acció inconscient, sinó fruit de la consideració que és en aquests temps de conjuntura econòmica, política i social difícil quan ha de mesurar-se el nostre compromís amb la cosa pública, quan és més necessari fer un pas endavant per defensar el futur de la nostra institució.

La UB que volem

Vivim un temps insegur i convuls, amb una forta incomprensió política respecte a l’enorme importància de la universitat, com a promotora d’educació superior, de creació de nou coneixement i motor de desenvolupament econòmic en el seu entorn. Amb l’amenaça afegida d’una modificació de la legislació universitària que fa més feble el model d’universitat pública que hem defensat en les darreres dècades.

La manca de respecte per les institucions catalanes i pel seu òrgan representatiu, el Parlament de Catalunya, no contribueix a tenir la suficient serenor per dotar-nos d’un model d’universitat que ajudi el procés català. No obstant això, la Universitat de Barcelona actuarà, com ho ha fet històricament, en defensa de la legalitat democràtica del Parlament i com a universitat de referència en la construcció de l’autogovern.

L’esforç de la UB en l’aspecte econòmic per reduir el dèficit històric i la despesa, mantenint l’equilibri pressupostari, ha donat el seu fruit en els resultats econòmics equilibrats presentats en els darrers anys, que han estat lloats per les autoritats universitàries catalanes en diversos actes públics.

Malgrat tot, aquesta política de contenció desmesurada no pot continuar indefinidament sense afectar el futur de les persones (estabilitat i carrera professional) i del patrimoni, deixant de banda el manteniment preventiu dels edificis, la neteja desitjable i unes inversions (urgents) ajornades l’any 2008 a causa de l’arribada de la crisi econòmica i com a resultat de les mesures d’austeritat de les administracions públiques. Amb tot, no es poden negligir les conseqüències de la manca de recursos del Capítol I per gestionar de forma intel·ligent les plantilles a les portes d’un canvi generacional massiu.

Vivim en un temps de fort desànim entre els més joves, els que haurien de constituir el relleu natural. La crisi econòmica i els efectes negatius que sobre el finançament de la universitat pública ha provocat la política d’austeritat indiscriminada i continuada impacten especialment en la Universitat de Barcelona, amb una taxa de reposició allunyada de les condicions d’envelliment de les plantilles i una forta precarietat laboral agreujada amb un abús de les condicions de la carrera acadèmica.

En aquest escenari, l’increment dels preus públics, acompanyat d’una caiguda real del finançament del model de beques universitàries estatals, ha implicat un clar retrocés de la igualtat d’oportunitats i l’equitat.

La pèrdua de talent, com a resultat d’una forta competència amb els centres de recerca més ben finançats, compromet la base de la recerca dels nostres departaments, i dificulta el manteniment futur dels avenços notables assolits amb gran esforç personal i amb mitjans sempre massa limitats.

Les funcions i models tradicionals de la universitat de finals del s. xx han estat revisades en els primers anys del s. xxi amb la definició de la “nova societat del coneixement” i del seu “context global i digital”. La universitat tradicional, presencial i generalista, ha perdut part del monopoli de què ha gaudit fins a l’entrada de nous models virtuals o d’ensenyament massiu. Pel que fa a la generació de nou coneixement en la recerca, els professors i investigadors dels nostres departaments i centres propis han mantingut globalment el seu nivell de qualitat, malgrat les limitacions i el pes dels centres de recerca externs vinculats o no a les universitats, en la producció científica de Catalunya.

Tot això, juntament amb una competència més dura pels pocs recursos públics dedicats a la universitat, provoca que la nostra universitat, com ho han fet d’altres institucions abans, hagi de repensar la seva activitat global i restringir-la fins a nivells en què es puguin realitzar les funcions amb dignitat i qualitat, mantenint el prestigi.

Enfront de la realitat que ens envolta, i més enllà de declaracions grandiloqüents de justificació, ens cal reconèixer la situació en què ens trobem abans d’explorar nous camins o diferents prioritats. Segurament la UB ja no tornarà a ser igual que a finals del s. xx. No es pot tornar a antigues propostes de millora en un entorn econòmic substancialment diferent i amb unes prioritats socials diferents.

Amb l’actual diagnòstic, cal construir una nova estratègia de millora a partir d’un conjunt de premisses realistes. Ni resignació a les dificultats en què ens trobem ancorats, i en què continuarem amb seguretat durant els propers quatre anys, ni complaença amb les millores aconseguides tot i tenir en compte la dificultat en què es trobava la Universitat de Barcelona a les portes de la crisi del 2009.

Arribats a aquest punt, és de justícia reconèixer la feina dels rectors i equips rectorals i gerencials que han portat la nostra institució fins a les portes de la tercera dècada d’aquest segle, sent una de les universitats històriques espanyoles de més prestigi internacional.

Cal recuperar una participació més gran de la comunitat universitària per decidir el nou camí que la Universitat de Barcelona ha d’agafar per fer front al reptes en què es troba de forma excepcional: buscar sola la sortida o participar en el lideratge del sistema universitari de Catalunya, en especial de les universitats públiques; trobar una fórmula de compromís amb la Generalitat en relació a la recerca d’excel·lència o anar a la confrontació dels dos models; pactar un model de sistema sostenible universitari amb una oferta docent equilibrada o apostar per una continuada cursa entre universitats per la demanda docent; cercar mesures per atreure talent en un entorn en el qual les universitats surten amb desavantatges respecte a centres de recerca externs a la universitat més ben finançats, o decidir, amb l’actual sostre pressupostari, quina ha de ser la política de professorat per afrontar conjuntament un dignificació més gran de les condicions laborals (especialment en els falsos associats) i una carrera acadèmica que permeti un relleu generacional intel·ligent, que no destrueixi algunes de les fortaleses ja assolides per la Universitat.

Cal continuar el treball encomiable que la UB ha realitzat per acotar al màxim els efectes de la contenció pressupostària, més enllà dels límits aconsellables, i actualitzar l’exigència de les inversions, en especial les que es deriven d’una manca de seguretat laboral, que ja eren urgents abans de la crisi i s’havien postposat com a part d’un acord de sistema universitari.

És hora de repensar el futur amb realisme, des de dins de la comunitat universitària, amb el màxim d’informació i anàlisi de la situació, que permeti una visió objectiva sobre la Universitat de Barcelona amb una actuació a curt termini (Horitzó 2020. Document Bricall 2008) i a mitjà i llarg termini (Horitzó 2025). Una actuació basada en la feina realitzada a través dels corresponents Plans directors 2009-2012 i 2013-2016. Caldrà, paral·lelament, compartir la preocupació general pel futur de la Universitat de Barcelona i els possibles camins de millora amb el conjunt de la societat i de les institucions relacionades. En aquest apartat, la implicació dels membres del Consell Social és imprescindible si es vol tenir èxit.

Històricament, la Universitat de Barcelona ha trobat en tots els moments cabdals un camí innovador, una solució original, la transformació d’una amenaça en una oportunitat gràcies a la qualitat i la riquesa de la seva comunitat universitària. Sempre ha pogut comptar amb persones experimentades i referents de la institució per liderar els processos estratègics.

El futur de la Universitat de Barcelona l’hem de construir des de dins. El construirem mobilitzant el gran nombre de professors i professores sèniors i el personal d’administració i serveis amb més coneixement de la institució i del sistema, mobilitzant el personal jove que s’ha incorporat a la universitat en aquest moment tan difícil i que haurà de somiar, en les actuals circumstàncies, quin és el model, quin camí cal escollir i el sacrifici que es vol assumir per arribar-hi. Cal que la comunitat estudiantil actual i la ja titulada i fidelitzada a la Universitat també hi participi i opini sobre la institució que l’ha format acadèmicament i que li obre les portes a la formació al llarg de tota la vida.

És el moment d’utilitzar l’experiència per oferir un projecte novament il·lusionador, realista, i convincent, que doni resposta i remei al desànim i a la idea d’immobilitat que s’ha apoderat en els darrers anys d’una part important de la comunitat. Un projecte obert i participatiu, al voltant del qual es construeixi la base de l’estratègia futura, sense falsos visionaris que ens indiquen camins igualment insegurs.

És el moment de recórrer novament a la projecció de futur, a la il·lusió de prosperar, a la imaginació de nous objectius i projectes, sense desatendre ni un instant el control pressupostari ni deixar de treballar per l’equilibri pressupostari. Torna a ser el moment de reclamar un tracte just dins del sistema universitari català, tenint en compte els acords que s’han fet en diferents etapes polítiques, i de no acceptar que la Universitat de Barcelona, com a universitat històrica de Catalunya, pagui altra vegada un preu massa alt en la construcció de l’actual nou marc polític català.

El meu compromís

Em comprometo a dirigir un projecte il·lusionador que sigui factible, que no generi falses expectatives, però que tingui la transversalitat necessària per donar a tothom la possibilitat de participar-hi, que valori i aprofiti tot allò que s’ha fet de bo, que promogui millores i que revisi els acords quan es pugui avançar cap a noves oportunitats.

Com ja s’ha fet habitual a la Universitat de Barcelona, cal mantenir la metodologia d’indicadors i d’informació oberta i transparent, de manera que la seva activitat sigui en tot moment quantificable, analitzable i criticable. En resum, un projecte obert, que promogui dinàmiques de diàleg entre tots els membres de la comunitat universitària i dins dels diferents estaments de cada col·lectiu. En aquest sentit cal avançar en el model de Portal de la Transparència de la UB.

Em comprometo amb un projecte que promogui la formació de qualitat i la innovació docent, que incentivi una recerca d’impacte i una activitat integral dedicada a fomentar la dimensió social de la universitat, en especial en l’entorn de la regió metropolitana de Barcelona. La Universitat de Barcelona ha de participar estructuradament i de forma integral en la resolució dels problemes socials, educatius i de desenvolupament econòmic que avui afecten de forma especial els municipis d’àmbit metropolità.

Em comprometo a mantenir el paper de referència de la Universitat de Barcelona en la promoció de la cultura i les arts, així com la valoració de la creació de nou coneixement cultural i artístic per part dels membres de la comunitat universitària. Aquestes activitats podran fer-se individualment a través de la UB o a partir de les polítiques de col·laboració amb unitats de cultura dels municipis de l’entorn. Amb la finalitat d’aprofitar la nova organització de l’estructura universitària, la planificació i gestió d’aquestes activitats es realitzarà d’acord amb els responsables de la nova estructura que agrupi les Humanitats i les Ciències Socials, desplegant polítiques de descentralització per facilitar-ne l‘activitat.

Em comprometo a mantenir els projectes encaminats a reforçar el lideratge de la Universitat de Barcelona, com a entitat històrica de Catalunya, a nivell internacional, una universitat que ha trobat l’encaix en la modernització i l’aliança amb les millors universitats europees a través de la LERU, així com amb d’altres aliances universitàries iberoamericanes.

Em comprometo a promoure un projecte responsable amb la difusió i la transferència de tecnologia i coneixement a la societat i al sistema productiu per incentivar un mercat del treball de qualitat i un desenvolupament econòmic responsable. Un projecte que consideri fonamental el diàleg entre la universitat i la societat, especialment amb les institucions i empreses existents en el territori d’influència de la UB.

Em comprometo a desenvolupar un projecte responsable que fomenti la cultura de l’exigència, el comportament ètic i el reconeixement del mèrit i la capacitat en el marc de la igualtat d’oportunitats i la cerca de l’equitat, promovent els valors de l’esforç, el respecte i la participació col·laborativa en els projectes formatius, de recerca o estratègics d’innovació.

Em sento molt orgullós de formar part d’una de les institucions universitàries amb més història i una de les institucions fonamentals de la construcció de la Catalunya moderna. He viscut el període de modernització de la Universitat ocupant diferents responsabilitats en els àmbits docent, de recerca i de gestió amb orgull i dedicació, desenvolupant la meva carrera acadèmica en les tres missions de la universitat de forma equilibrada. Em considero un dels promotors i defensors d’una Universitat de Catalunya articulada i solidària, entesa com una federació d’universitats que promoguin la competència i la cooperació de forma més justa i equitativa i que defensin de forma unànime el futur model universitari de Catalunya.

Amb la meva proposta confio atreure un conjunt ampli de membres de la comunitat universitària de la nostra institució cap a la construcció d’una nova universitat, filla de l’esforç realitzat anteriorment, i que, juntament amb els membres del meu equip rectoral i de tots els que s’han implicat en aquestes eleccions del 2016 en d’altres equips, conformin una força unida, que participi obertament en cadascuna de les importants decisions en què la Universitat de Barcelona haurà de prendre en els propers mesos.

Durant tota la meva vida acadèmica, de recerca i de gestió política he defensat els principis bàsics d’una universitat pública de qualitat, reconeguda per la seva excel·lència i innovació docent i de recerca, defensora de la igualtat d’oportunitats i de la dimensió social. Aquests principis vaig obtenir-los de molts professors, mestres i amics, alguns dels quals ja ens han deixat, en l’etapa de lluita i construcció democràtica, a través de les històriques coordinadores de professors no numeraris. Idees amb què mantinc el compromís intacte.