2. IDEES DE FUTUR I PRINCIPIS PER A L’ACCIÓ DE GOVERN

Aquest apartat reuneix les principals idees força que constitueixen els pilars del programa. Aquestes idees i principis seran defensats pel conjunt dels membres de la candidatura que encapçalo i quedaran reflectits en el conjunt de compromisos que es concretaran en els diferents objectius i accions específiques.

D’acord amb alguns investigadors, les organitzacions complexes, com ara les universitats, poden ser rígides (dogmàtiques, rutinàries, tancades), líquides (insubstancials, governades per les modes) o flexibles (obertes, innovadores, atentes a les grans tendències, proactives). Per aspirar a ser una organització flexible hi ha, però, una qüestió fonamental: basar-se en valors i principis potents, compartits i no negociables. En aquesta secció del programa s’exposen alguns dels principis que, des la nostra candidatura, considerem centrals.

Aquests principis s’emmirallen en els valors d’una universitat pública, democràtica, defensora dels drets i deures socials, compromesa amb el desenvolupament social i econòmic del territori, que reforci la cohesió social amb el més alt nivell d’excel·lència docent i de recerca, en relació amb el seu finançament, i defensora de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Una universitat pública que manté al llarg dels anys el compromís de la signatura ratificada a Bolonya l’any 1988 dels principis de la Magna Charta Universitatum: autonomia universitària, llibertat acadèmica, rendició de comptes a la societat, i esperit crític. Un model d’universitat que uneix recerca i docència del seu professorat, que s’enriqueix de la tradició humanística europea i que mira els valors del coneixement universal.

1 Defensem que la Universitat és un bé comú

La nostra candidatura es troba alineada amb la tradició dels governs de la Universitat de Barcelona, compromesos de manera inequívoca en la defensa de la Universitat com a bé comú. És en aquest marc que un model fort d’universitat pública és avui fonamental com a contrapunt crític i transformador de la societat, i com a valor i respecte de les persones que formen la comunitat universitària.

Volem una universitat pública que impulsi el coneixement cap a la millora de la cohesió social i el desenvolupament socioeconòmic dels seus entorns d’influència a partir de la formació i de la recerca i innovació. Una universitat que, atès el paper històric i el destacat reconeixement internacional que té, actuï com a model d’universitat pública.

Volem una universitat que defensa el caràcter democratitzador de l’accés a l’educació universitària, que defensa la seva qualitat per sobre d’atacs interessats contra la seva gestió, que no busquen més que el desprestigi de l’activitat pública de la universitat, i que reclama un finançament just com a universitat pública, adequat als objectius que la societat, a través del Parlament de Catalunya, li determina.

Volem una universitat pública clarament oberta a la societat actual, a les seves demandes i als requeriments de participació, per mitjà de la recerca, la transferència de coneixement i la difusió de la cultura científica: un repte de responsabilitat i compromís social que s’ha de fer compatible amb la mateixa autonomia universitària.

Ara bé, la concepció de la universitat com a bé comú requereix que la societat tingui la percepció d’aquesta realitat. Per aquesta raó la millora de la comunicació té un valor estratègic en l’actual situació de competència cooperativa en què es mouen les universitats a Catalunya: cal que la UB projecti una imatge clara i positiva del tipus d’universitat pública que vol representar en aquest segle xxi tan convuls. Una universitat pública que necessita millorar el seu finançament públic per avançar amb equitat i qualitat en el compliment de les seves funcions no es pot permetre una imatge pública grisa o desdibuixada, raó per la qual treballarem per bastir una estratègia de comunicació que reforci el valor reputacional de la UB.

Tots els membres de la candidatura actuarem amb respecte i lleialtat institucional, però en equilibri amb la fermesa a l’hora de defensar l‘autonomia universitària i la independència de la Universitat de Barcelona.

2 Defensem que la Universitat ha d’estar al costat de la societat catalana i les institucions democràtiques

La societat catalana està experimentant canvis profunds de caràcter social, polític i econòmic. Alguns d’aquests canvis formen part de l’evolució general de les societats que de vegades s’anomenen, amb més o menys precisió, postindustrials, digitals o del coneixement. Altres factors de canvi són propis de la nostra situació política i social particular.

En el context actual de crisi econòmica i política, cal una universitat pública forta que defensi la contribució socioeconòmica positiva de la universitat en el seu entorn d’influència, en particular, i a Catalunya, en general. Una universitat que, com la Universitat de Barcelona, des de la seva posició de referència pugui establir un model de cooperació i de col·laboració amb altres universitats dins el conjunt del sistema universitari de Catalunya per posicionar-se en els diferents àmbits o funcions, sense oblidar el paper que el coneixement i la formació tenen en l’augment del nivell cultural i humanístic de la ciutadania i en la millora de l’ocupació professional.

La Universitat de Barcelona, mantenint la seva autonomia, és una universitat oberta a les diferents sensibilitats acadèmiques i integradora, que es deu a la societat en el seu conjunt i, de forma especial, a les institucions democràtiques de Catalunya.

En qualsevol societat avançada, la universitat té un paper central en el progrés científic, cultural, econòmic i social. La universitat és i ha de ser un agent social de primer ordre, en el sentit més ampli del terme. En conseqüència, les universitats han de ser presents en el debat constituent del nou marc polític i legal del nostre país. La Universitat de Barcelona, com a universitat històrica i de referència en el sistema i des de la voluntat de lideratge, assumirà amb responsabilitat la seva tasca en la construcció d’una Catalunya millor. Exigim als responsables polítics, econòmics i socials del nostre país el reconeixement d’aquest paper i una actuació efectiva en la seva concreció. Com a nou país, Catalunya, si vol arribar lluny, no pot girar l’esquena a les universitats. Cal tenir una especial atenció a les universitats públiques i especialment la complicitat de la UB.

La UB ha d’apostar per un plurilingüisme autocentrat i pel poliglotisme dels seus membres

La UB ha de ser una universitat amb la màxima projecció internacional des de la seva profunda vinculació amb la societat que la sosté i a la qual es deu. El procés d’internacionalització creixent requereix que qualsevol institució que aspiri a l’excel·lència i l’equitat des de l’arrelament dissenyi les polítiques més adequades a la seva pròpia realitat lingüística. Ubicada en un país que ja és oficialment trilingüe (català, castellà i occità) i amb lligams cada cop més intensos amb altres països, la realitat de l’actual UB és lingüísticament molt rica, per tal com s’hi combinen habitualment un nombre gens menyspreable de llengües: el català, llengua pròpia del país i de la institució; el castellà, vincle d’unió amb l’Estat i els països hispanoparlants; l’anglès, principal llengua franca acadèmica internacional; altres llengües amb tradició acadèmica en el nostre entorn geogràfic, com ara el francès, l’alemany o l’italià; i les cada vegada més nombroses llengües de la comunitat universitària, entre les quals n’hi ha diverses amb un innegable interès econòmic, com l’àrab, el xinès, l’urdú, el portuguès, etc. En aquest sentit, la UB, com a universitat capdavantera a Catalunya i a tot l’espai Vives, haurà d’emprendre les accions següents:

• Treballar proactivament per millorar l‘oferta plurilingüe institucional, identificant les mancances que s’hi detectin i posant-hi els remeis adequats.
• Incentivar la poliglotització dels seus membres per tal que puguin respondre a les demandes de l’Administració i als reptes acadèmics i laborals que plantegen tant la mateixa societat catalana com l’entorn globalitzat, i posant en valor els seus respectius repertoris lingüístics.
• Assumir el seu compromís amb l’ús del català com a llengua científica i acadèmica, garantint-ne el paper de llengua pròpia de la institució i mirant de convertir l’excel·lència i la internacionalització creixents de la UB en una oportunitat per a la seva dinamització interna i la seva projecció externa.
• Vetllar per la qualitat lingüística de la producció de la UB i potenciar l’excel·lència en les capacitats expressives i comunicatives dels membres de la seva comunitat.

La llarga experiència de la nostra universitat en la gestió i l’ensenyament de llengües i les seves diferents estructures implicades en aquestes tasques —facultats i departaments, serveis, etc.— constitueixen un atot que caldrà saber irradiar també cap al conjunt de la societat catalana. En tot cas, per anar assolint els objectius esmentats caldrà cercar constantment la complicitat i l’empenta d’una comunitat universitària històricament molt sensibilitzada per les qüestions lingüístiques.

3 Defensem que la modernització de la universitat ha de respectar els principis fonamentals d’una universitat democràtica participativa, transparent i de bon govern

En els darrers anys s’ha reproduït cíclicament la discussió sobre si la modernització de la universitat passava obligatòriament només per un canvi en la governança. L’estudi d’una millora de la governança universitària incorporada a una millora i modernització general de la universitat va ser analitzat el 2010 conjuntament amb el sistema de preus públics, el sistema de beques per l’estudi universitari, la millora del finançament i l’estabilització del personal a llarg termini, un increment dels overheads a les universitats intensives en recerca, una clara participació dels estudiants en el control legislatiu per mitjà d’un òrgan específic (Consejo de estudiantes), i l’estabilització dels fons de finançament de la recerca universitària, entre d’altres.

L’arribada de la crisi socioeconòmica i el canvi de govern espanyol al final del 2011 van fer que es posés sobre la taula de manera clara que la modificació de la governança no era ni un tema de negociació ni era una peça dins d’un model d’universitat pública de qualitat, ben finançada, amb una política de preus públics i de beques a l’estudi regulada i seguint el principi que l’estudi universitari, com a bé públic, era un dret. A més, la primera cosa que va fer el Govern va ser desconfiar dels representants dels estudiants al Consejo de estudiantes universitarios del Estado i dels mateixos rectors que demanaven una atenció especial per a la universitat pública. Es dinamitava així la possibilitat que, amb la confiança entre actors i la negociació, s’arribés a una millora del model, sense perdre cap dels principis rectors: la participació democràtica, la representació i el control del claustre i els principis del diàleg i la negociació responsable.

Amb la crisi econòmica sembla que preval, en alguns sectors, una nova visió que prefereix la no modernització de la universitat pública, la continuació d’una inversió insuficient, l’obligació de l’equilibri pressupostari amb la utilització dels preu públics dels estudiants, la desviació de la recerca d’excel·lència cap a estructures de fora la universitat. En aquesta conjuntura la universitat pública haurà de repensar la millor estratègia per mantenir la seva necessària modernització, en paral·lel amb el manteniment i la defensa del model d’universitat pública governable, seriosa, eficient i sostenible.

En aquestes condicions, la nostra candidatura estarà sempre oberta a dialogar sobre els models de modernització de les universitats públiques catalanes, sempre que es donin els supòsits de confiança mútua que es manifestin en la reversió de l’actual situació al punt d’inici de la crisi. A més, sempre defensarem les posicions que mantinguin la part positiva de la participació democràtica en la definició del govern de la universitat i el manteniment del paper del claustre sota principis de millora del seu funcionament.

Creiem que l’estratègia de modernització de la Universitat de Barcelona s’ha de fer amb la participació de tots els sectors de la comunitat universitària, com també de la societat a la qual serveix, ja que aquesta és la millor fórmula per fer que tothom senti seva la Universitat. Volem tenir una universitat que funcioni i volem que la comunitat universitària senti i percebi que funciona.

4 Defensem que la prioritat són les persones: volem recuperar la dimensió humana de la Universitat

El funcionament de qualsevol institució es fonamenta en les persones, i en una institució universitària, innovadora per definició, és fonamental assolir el millor de cadascú. Això vol dir, entre altres coses, plantejar oportunitats de desenvolupament professional per al personal de la Universitat, i oferir el millor entorn d’aprenentatge possible per promoure la formació integral i la millora de l’ocupabilitat del nostre alumnat. Vol dir també fer-ho en un context definit per un clima institucional i laboral adequat, on hi hagi mecanismes de participació suficients perquè la implicació de tothom sigui un fet no solament necessari, sinó natural. En particular, els estudiants han de percebre amb claredat la importància del seu paper i la rellevància de les seves opinions sobre els diferents aspectes del funcionament de la Universitat que els afecten.

Els estudiants són la raó de ser de la universitat, i és per això que una de les qüestions cabdals que ha d’inspirar la política d’estudiants és atendre la dimensió social de la universitat com a factor indispensable per assolir l’equitat i la igualtat d’oportunitats, sense deixar de treballar per una excel·lència docent i de recerca.

Els estudiants han de ser subjectes actius del seu procés d’aprenentatge i de la gestió pública de la institució

També pensem que necessitem menys èmfasi estructural, guiat en tot cas per un criteri de simplificació i, en canvi, un impuls més important de solucions funcionals. Les estructures poden ser facilitadores a l’hora de cercar solucions, però no poden donar resposta per si soles a tots els temes que planteja la dinàmica d’una universitat viva.

La millora de les estructures organitzatives no és avui una condició suficient per al canvi que necessitem, en bona mesura pel fet que la simple incorporació de tecnologia als processos i estructures actuals no dóna resposta al canvi de paradigma que representen l’entorn digital i els nous hàbits socials i culturals que s’hi donen. Malgrat el salt tecnològic necessari que en els propers anys haurà de fer la UB, són les persones, i no merament l’aplicació de tecnologia, la clau per a una veritable transformació integral de l’organització en clau digital en què s’aposti pel treball basat en funcions i programes, superant compartiments estancs en l’organització.

Estem obligats a respondre amb agilitat a situacions canviants i objectius nous. Això ja ha passat en bona part en la recerca, i ha de passar més en l‘àmbit formatiu. La situació del professorat universitari en relació amb les seves diferents tasques es pot qualificar fàcilment de multidimensional: un professor o professora pertany a un departament, a una facultat, fa docència a diferents ensenyaments, participa en òrgans de gestió o de representació, forma part de grups o projectes interdepartamentals, tant docents com de recerca, participa en societats o xarxes científiques, manté o intenta establir contactes interuniversitaris, siguin nacionals o internacionals, etc. Aquesta multidimensionalitat no es pot abordar mai, en la seva totalitat, amb plantejaments únicament estructurals.

Una idea bàsica és la de xarxes, equips o grups de treball, entesos com a marc de col·laboració entre personal docent i investigador, tècnics, becaris i estudiants, per al desenvolupament de funcions i projectes. Això té diverses implicacions, com ara l’existència de perfils professionals de PAS, nous i especialitzats, amb un millor reconeixement de la comunitat per la seva activitat fonamental.

És en aquest marc de treball en xarxa i col·laboratiu que plantegem, com una línia estratègica transversal, la coordinació dels recursos tecnològics i d’informació per bastir una oferta de suport a estudiants, docents i investigadors més consistent i sistemàtica. Si la prioritat són les persones, cal entendre el suport com una ajuda que ens prestem entre els membres de la comunitat universitària per assolir fites compartides. D’aquesta manera, treballarem per impulsar el suport a la docència i la recerca amb accions que facin realitat una atenció integral, ràpida i eficient al servei dels alumnes, docents i investigadors, per tal que emprin menys temps i esforços per aconseguir un ús més eficient i renovat dels recursos disponibles en camps diversos, però relacionats, com ara la informàtica de docència i recerca, la comunicació científica i l’avaluació de la recerca, les biblioteques i la documentació científica, o l’administració d’objectes i recursos educatius.

En els darrers anys s’està obrint pas amb força el concepte d’organitzacions saludables i inclusives, a partir d’una perspectiva integral dels conceptes de salut i benestar. Això té a veure amb qüestions molt diferents, que acaben configurant en bona mesura el clima de treball: la definició de regles clares i circuits eficaços com a condició necessària per a un treball eficient, l’existència de mecanismes de garantia per a la comunitat universitària, el compliment de les normatives, la intransigència cap a determinades actituds inacceptables (assetjament escolar, laboral, etc.), l’existència de polítiques conegudes en favor de l’equitat, de la igualtat de gènere, etc. Hi ha dos conceptes que no són, en absolut, incompatibles, sinó complementaris i que s’alimenten mútuament: l’exigència de rigor en el treball, en sentit ampli, dels treballadors i dels estudiants i la cura de les condicions en les quals aquesta activitat es desenvolupa, també en sentit ampli. Són dues cares de la mateixa moneda.

Pensem en una universitat viva, no resignada a un procés d’envelliment del seu personal o a la rutina en les seves activitats, ni concebuda com un aparcament d’estudiants, no tancada en si mateixa, profundament vinculada als conceptes de ciència, vida, societat i història. Cal buscar sempre el valor del que es fa, més enllà de circuits i de burocràcies. Fer no és només sobreviure; fer —i fer-ho bé— és progressar. Una universitat que es cuidi també del seu personal i de les diferents situacions personals, de salut i econòmiques en què es troba.

Una UB que defensi la qualitat del seu professorat i els contractes dignes

Pensem en una universitat que té el millor professorat, que demostra dia a dia la seva vàlua docent i l’excel·lència en la recerca, i que treballa en unes condicions salarials justes. No volem perpetuar situacions de precarietat que fa anys que s’arrosseguen. La universitat envelleix i les noves generacions tenen dificultats per obrir-se camí: volem una universitat en què el relleu generacional estigui planificat i en què el professorat tingui contractes dignes i perspectives de promoció a places permanents. No volem una universitat que es nodreixi de la feina d’associats mal pagats, volem posar les condicions per fer una carrera acadèmica i investigadora que obri horitzons a les persones que volen dedicar-s’hi. Volem també que el personal permanent se senti partícip de la modernització i del progrés de la UB amb el seu treball diari ben fet i reconegut, lluny de posicions de desànim, de desarrelament de la casa i de passotisme.

Volem tenir el millor professorat, convençuts que hi treballen persones de gran vàlua que no han tingut l’oportunitat d’accedir als contractes que es mereixen. Volem també atreure el talent dels millors investigadors perquè es quedin o vinguin amb nosaltres. Volem oferir oportunitats de promoció al professorat que s’ha dedicat a investigar i a ensenyar durant molts anys i ha demostrat que s’ho mereix.

Una UB que faci costat al seu PDI i PAS ja jubilat, més enllà de la jubilació

En totes les activitats institucionals, la Universitat de Barcelona ha d’actuar amb criteris de respecte al seu personal i procurar defensar la important tasca social de l’activitat docent, de recerca, de difusió del coneixement a la societat i de transferència de coneixement i tecnologia als sectors productius del país. Ha de dignificar, davant dels qui volen erosionar la universitat pública, l’activitat dual (docència-investigació) del professorat universitari. Cal fer entendre a la societat que la universitat requereix un personal divers, complementari, amb competències diferents, amb capacitats no sempre simètriques entre la docència i la recerca ni en el capacitat d’innovació. Un col·lectiu ric que ha de definir la pròpia institució, sempre sobre uns principis i valors lligats a una universitat pública, que busqui l’excel·lència amb equitat.

Pensem en una universitat que valori el seu personal d’administració i serveis per la seva professionalitat i entrega a la institució; que busqui en la seva formació i en la carrera professional, amb el màxim nivell d’estabilitat possible, una forma de compromís més enllà de les meres relacions laborals: un compromís que ajudi a modernitzar la universitat i s’avanci a les necessitats futures de suport a les funcions acadèmiques. Hem de treballar per proporcionar una millor preparació, que permeti respondre als nou requeriments tecnològics, organitzatius i d’internacionalització. Hem d’incorporar nou personal amb la preparació necessària per ajudar a fer el salt tecnològic i d’especialització que la nova universitat requereix.

Pensem en un entorn favorable per a l’aprenentatge, la capacitació professional i la formació integral de l’alumnat; en una institució que valori els estudiants com a subjectes actius del seu aprenentatge i de la gestió pública de l’educació superior, i que faci prevaldre internament i davant les administracions el principi d’equitat en l’accés i l’estudi universitari, com correspon al model d’universitat pública. Es pot afirmar sense cap dubte que hem entrat en l’era de l’aprenentatge. Quan l’entorn social, econòmic, professional i tecnològic era relativament estable n’hi havia prou amb períodes d’estudi i aprenentatge relativament curts i amb poca continuïtat posterior. El panorama ha canviat de manera radical, i com a Universitat ens hem de comprometre a oferir formació al llarg de la vida, amb enfocaments i destinataris diversos i diferents. No podem adreçar-nos només als estudiants tradicionals, ni pensar que una vegada acabat un grau o un màster la nostra relació amb ells s’ha acabat.

5 Defensem que l’excel·lència i l’equitat han de ser valors de la nostra Universitat

És habitual contraposar, d’una manera o altra, els conceptes d’excel·lència i equitat. Quan s’analitzen els sistemes universitaris sovint es distingeix, amb matisos, entre aquells que es focalitzen en l’excel·lència, presumiblement deixant l’equitat en segon terme, i aquells que centren la seva visió en l’equitat, renunciant hipotèticament a assolir nivells d’excel·lència. Al marge de les matisacions, que són moltes, hi ha exemples significatius de sistemes educatius —incloent-hi l’ensenyament universitari— que combinen amb èxit aquests dos factors, especialment en alguns països del nord d’Europa. Aquesta és també la nostra filosofia fonamental: no excel·lència o equitat, sinó excel·lència amb equitat.

La importància de promoure l’excel·lència amb la defensa de l’equitat

Hi ha una relació ben documentada entre l’equitat en l’accés a l’ensenyament universitari i la funció de millora o ascensor social de la universitat. Per aquest motiu, l’accés equitatiu als estudis universitaris i un repartiment correcte de la càrrega econòmica que impliquen constitueixen la primera premissa necessària fonamental. Defensem la universitat com un dels millors instruments de cohesió social i com a ascensor social.

Però cal considerar altres qüestions. Una universitat moderna no es pot limitar a formar titulats de grau o màster. L’anàlisi del cas finlandès, per exemple, mostra que es tracta del país d’Europa que dedica més esforços a la formació al llarg de la vida, com a base d’un desenvolupament personal i professional adient. Estem molt lluny del nivell finlandès en aquest tema, i les universitats hi poden fer molt més.

Igualment, creiem que oferir una docència de qualitat i innovadora a tot l’alumnat de la nostra Universitat no és únicament un element d’excel·lència, sinó també d’equitat. Tot l’alumnat té dret al millor entorn docent i d’aprenentatge que puguem oferir, i hi hem d’abocar els mitjans i el suport que siguin necessaris. Les metodologies docents avançades i la tecnologia permeten una gestió adequada de diferents ritmes d’aprenentatge. Afavorir que l’alumnat tregui el millor de si mateix, detectar el talent, tractar correctament les diferències, ajudar a adquirir les habilitats que siguin útils per al futur personal i professional, tot això és equitat i també excel·lència, si sabem establir correctament els objectius i el nivell d’exigència. En cap cas es tracta de secundaritzar l’ensenyament universitari.

És fonamental també l’adequació de la nostra activitat a les necessitats percebudes en el nostre entorn, sense perdre el nostre sentit universitari ni la lògica pròpia de la creació i difusió del coneixement. Vivim un moment de dialèctica complexa (molt més que fa anys) entre els plantejaments estrictament acadèmics i les necessitats expressades des de la societat, que s’han d’interpretar. Una qüestió cabdal és evitar les pitjors expressions d’uns i altres: ni la universitat es pot guiar per una lògica purament interna, defensiva, reproductiva o de creixement sense projecte, ni pot ser esclava de les necessitats d’un mercat laboral precaritzat que sovint dóna als títols universitaris un valor purament instrumental o de filtratge, i condemna moltes persones ben formades a la subocupació o a l’emigració. Les necessitats socials no es refereixen únicament a les qüestions de caràcter professional o productiu, sinó que tenen a veure amb els grans reptes als quals s’enfronten les societats modernes: el desenvolupament econòmic equilibrat, la revolució tecnològica, el desenvolupament social, en definitiva l’atenció a les múltiples dimensions de canvi en què estan immerses les nostres societats. Les persones i les institucions només poden progressar si canvien a la mateixa velocitat que ho fa el seu entorn.

De la mateixa manera que parlem del caràcter innovador de la recerca, consubstancial a la creació de nou coneixement, cal dir amb la mateixa claredat que aquest caràcter innovador s’ha d’estendre a tota l’activitat interna i externa de la universitat, sota el concepte d’universitat com a motor d’innovació científica, formativa i social. Aquesta és també una definició d’excel·lència. No cal dir que oferir a l’alumnat la millor formació possible d’acord amb aquests paràmetres, o potenciar línies de recerca que ofereixin respostes als grans problemes del nostre entorn, és també un vehicle bàsic per construir l’equitat.

La Universitat, més enllà de la seva tasca de formació en educació superior i de generació de coneixement mitjançant la investigació, té el compromís ineludible de transmetre aquest saber a la societat. La Universitat ha d’aconseguir que el coneixement que s’hi genera traspassi les parets de les aules i dels laboratoris, i assoleixi una projecció social àmplia, més enllà de la mateixa comunitat universitària, apostant per l’accés obert. La UB ja ha recorregut un camí notable i destacat en aquest àmbit, que caldrà continuar i ampliar amb les dades de recerca i obrint la perspectiva cap a la introducció de les pràctiques de la ciència oberta. D’aquesta manera ens alinearíem amb la iniciativa Open Science impulsada per la Unió Europea, per tal d’aplicar els principis del coneixement obert a totes les fases de la recerca i no només als resultats finals, les publicacions.

6 Defensem que la recerca i la transferència de la Universitat han d’anar dirigides al benestar social i al creixement econòmic de Catalunya

La Universitat de Barcelona, malgrat que en l’àrea pressupostària està infrafinançada en relació amb altres universitats europees, manté tots els indicadors de recerca, productivitat científica i competitivitat en l’obtenció de projectes amb nivells de referència entre les universitats espanyoles. Destaca en les primeres posicions en els rànquings de les universitats espanyoles en les àrees d’art i humanitats, medicina, infermeria, ciències biomèdiques, ciències dels materials, física, ciències del cosmos, ciències socials i psicologia. Les debilitats que s’observen en algunes àrees de coneixement tenen molt a veure amb l’envelliment de la plantilla, la congelació de les places de professorat (carrera acadèmica), i la debilitat que hi ha a la base, amb una precarietat excessiva del personal que hauria d’ajudar en el recanvi de les plantilles.

Per tal de poder mantenir el nivell d’excel·lència assolit i incrementar-lo, la Universitat de Barcelona ha de fer front a una situació complicada:

• La plantilla de PDI estable és esbiaixada (piràmide invertida) amb una important proporció de PDI en edat de jubilació o prejubilació el 2020 (nascuts abans de 1955). La majoria són investigadors principals (IP) de projectes de recerca competitius i caps de grup de recerca consolidats (SGR).
• Hi ha una gran quantitat de PDI estable, amb 3-5 trams de recerca (nascuts entre 1955 i 1965), que actualment porten el gruix de la recerca, encara que no tots poden ser IP.
• Tenim poc PDI estable jove (nascuts entre 1965 i 1980), que fa que el relleu generacional no es pugui fer de manera escalonada.
• S’observa una bossa important de PDI no estable, com ara lectors, contractats Ramon y Cajal (RyC), Juan de la Cierva (JdlC), Beatriu de Pinós (BP); etc. que, malgrat portar entre deu i vint anys en el món acadèmic (investigació i/o docència) i havent gaudit la majoria de finançament públic (beques de doctorat, postdoctorals, places de lector, RyC, JdlC, BP, etc.) tenen molt poques possibilitats de continuar en el sistema d’investigació públic, tant universitari com d’instituts de recerca públics.
• Pot considerar-se que hi ha competència deslleial en les convocatòries de places de recerca (predoc i postdoc) amb els centres de recerca públics (CSIC, CERCA, etc.) ja que aquests tenen concursos restringits i competeixen en altres, més generalistes, amb les universitats.
• Tenim gran quantitat de laboratoris experimentals, tècniques instrumentals als CCiT-UB, laboratoris computacionals, muntats durant anys amb infraestructures i projectes de recerca, que es poden quedar sense personal sènior qualificat per portar-los endavant.
• Hi ha un augment en la diversitat de la càrrega docent i de gestió de la docència i la recerca que recau en el PDI i que s’ha incrementat els darrers anys amb la creació de nous títols de grau i màster, la implementació del sistema d’avaluació continuada, i la utilització generalitzada de nous recursos com el Campus Virtual.
• Tenim una dificultat extrema per consolidar personal, altament qualificat, que participa en el desenvolupament de la majoria de projectes de recerca, i queda frustrat en veure les poques possibilitats de continuar en els projectes.

Per fer front a aquesta complicada situació cal analitzar la composició dels grups de recerca de la Universitat d’acord amb la projecció de jubilacions en l’horitzó 2020 i de les línies de recerca prioritàries definides en el marc dels programes de recerca a escala nacional i europea, i implementar línies d’actuació necessàries i urgents per tal que, conjuntament des de l’àrea de recerca i de personal i amb els representants de recerca de les facultats i centres de recerca, es concretin les accions estratègiques corresponents.

Paral·lelament a la bona producció científica obtinguda en el darrers decennis, no hem aconseguit elevar el nivell de la transferència de coneixement i tecnologia, a pesar d’haver estat una de les universitats pioneres en el desenvolupament de molts instruments innovadors de transferència i de creació d’empreses de base tecnològica (programa de creació d’empreses EIBT, unitat de valorització dels resultats de la recerca AVCRI, emprenedoria BIE, etc.) o estructures d’acompanyament de la innovació com el mateix Parc Científic de Barcelona (PCB).

L’estructura de PIME de l’economia productiva catalana i l’enorme competència del sistema de ciència de Catalunya fan que un del grans reptes sigui la col·laboració entre el sector públic i el privat per millorar la competitivitat del món productiu a partir de la recerca de frontera i del suport tecnològic a les empreses. Aquest fet es pot veure quan en moments de crisi econòmica, com els que vivim, s’observa un forta disminució dels ingressos de transferència com a conseqüència de la característica poc innovadora de les PIMES catalanes.

La baixada del finançament ordinari de la Universitat i la manca d’un model objectiu de finançament per criteris de producció científica i la caiguda dels ingressos per overheads, conseqüència de la baixada del nombre de projectes, fan que el manteniment d’una recerca intensiva i d’excel·lència, amb uns serveis de suport de primera qualitat, sigui poc sostenible amb l’actual model de finançament. D’altra banda, la voluntat de la UB per internacionalitzar-se com a institució i per ajudar en la internacionalització del grups de recerca topa amb una situació econòmica fortament congelada.

Un dels reptes de la UB és la potenciació del doctorat, activitat que, a més de ser l’inici de la trajectòria acadèmica i investigadora, també representa una etapa formativa que enllaça recerca, transferència i emprenedoria, i permet als joves investigadors adquirir una formació i unes competències que, entre altres aspectes, els aporten una capacitat d’interacció i projecció important, tant en l’àmbit internacional com en el teixit productiu.

En aquest sentit, la UB considera que la promoció de l’emprenedoria forma part de la tercera missió de la universitat, ja que reforça la relació entre la universitat i el seu entorn. A més, però, la UB considera que l’actitud emprenedora és una competència important per al conjunt del seu alumnat, com a eina per al seu possible desenvolupament personal i professional.

És per això que la UB vol posar a l’abast del conjunt del seus col·lectius les eines que els permetin impulsar i fer realitat les seves iniciatives emprenedores i creatives, sigui quina sigui la forma que adoptin.

Finalment, caldrà que és mantingui o augmenti l’activitat que s’ha dut a terme per estar presents en les activitats del grups d’universitats intensives de recerca LERU, si és factible, ja que un dels reptes de la UB és mantenir-se en aquesta posició de responsabilitat com a representant de les universitats catalanes a l’elit de les universitats europees.

Paral·lelament a tot el que hem manifestat, cal considerar que, formant part de consorcis i aliances externes a la universitat, o formant part de convergències internes, les biblioteques i els serveis de tecnologia han de treballar en la construcció d’infraestructures comunes i públiques per garantir l’accessibilitat i disponibilitat a llarg termini dels resultats de la investigació, fomentar noves formes de publicació i articular sistemes més eficients de descobriment d’informació científica.

Amb tot, la UB ha de mantenir l’esforç històric per promoure la cultura emprenedora i creativa dins de les seves aules i laboratoris. Ha d’aconseguir que la mateixa institució visqui de manera transversal el model de l’emprenedoria i en promocioni els instruments necessaris per valorar-los i promocionar-los.

Finalment, la posició estratègica de la UB obliga que els seus estudiants, investigadors i agents implicats en els processos de generació de coneixement, transferència i innovació rebin la millor formació en ètica i en integritat en la recerca. Una formació creada des de dins, amb la participació dels implicats, que generi adhesió i sigui un segell UB de caire viral, un model per a altres universitats catalanes i institucions d’educació superior.

7 Defensem una universitat que es projecti internacionalment, arrelada a l’entorn econòmic i social metropolità

La Universitat de Barcelona ha deixat clar amb els seus actes que vol ser una universitat internacional sense deixar de tenir una activitat important centrada en els municipis i entorns territorials de l’àrea metropolitana on té la seva presència. Combinar la presència dels seus representants a la lliga de les millors universitats europees intensives en recerca (LERU) no està renyit amb la dedicació als projectes socials, de difusió del coneixement, i de col·laboració que duu a terme, per exemple, a la ciutat de Barcelona, amb el Campus del carrer Montalegre a Ciutat Vella, a l’Hospitalet amb el Campus de la Salut de Bellvitge, o a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, potenciant la dimensió social dins del projecte de ciutat Santa Coloma ciutat universitària.

La internacionalització de la Universitat de Barcelona, lluny d’haver-se aconseguit completament, com ho podria fer pensar la seva posició capdavantera en els rànquings internacionals d’universitats, es distribueix de manera molt desigual per centres, departaments, unitats i col·lectius. La internacionalització és un objectiu que obliga tota l’organització i tots els seus col·lectius. Cal que les decisions que afecten l’entrada de nou personal a la universitat i les polítiques estratègiques que s’implementin vinguin presidides pels principis de les competències d’internacionalització (lingüístiques, culturals, mobilitat, etc.).

Hem de donar suport i ajudar a desenvolupar els projectes de cooperació reconeguts internacionalment amb la finalitat de complir un dels objectius de responsabilitat social universitària.

8 Defensem que cal reforçar el lideratge universitari de la UB col·laborant activament amb el sistema universitari català

El progrés social i econòmic de Catalunya requereix, entre d’altres agents, un sistema universitari potent, equilibrat, solidari, que valori el principi de col·laboració versus competència, que promogui la complementarietat, i que es trobi deslocalitzat en el territori per afavorir la interacció entre universitat i societat. Amb aquesta voluntat s’han promogut els darrers anys iniciatives molt positives com la que va portar a l’estratègia definida en El llibre blanc de la Universitat de Catalunya (2008), on es detallen els principis i valors d’un sistema que, mantenint la identitat de cada universitat, desenvolupa un nou model universitari de país.

En aquestes condicions, la Universitat de Barcelona, en el nou període que ara s’inicia, ha de revisar els principis de cooperació oberta i oferir-se de nou a col·laborar activament amb el conjunt del sistema universitari català i, especialment, amb les universitats públiques, i ha de deixar de banda l’aïllament que la crisi socioeconòmica d’aquest llarg període ens ha volgut imposar.

Lluny de ser indiferents a les millores internacionals de les altres universitats catalanes, que es poden veure en els diferents models de rànquing, la Universitat de Barcelona, com a universitat de referència en bona part d’aquests models de valoració institucional, ha de sentir-se orgullosa d’anar en companyia de les altres universitats del país que es troben entre les deu primeres del sistema universitari espanyol. Hem de comunicar a la societat el valor sistèmic del reconeixement internacional dels rànquings.

No obstant això, la Universitat de Barcelona, com a universitat líder en l’àmbit català i espanyol, ha d’aspirar a millorar el seu posicionament en l’àmbit europeu per mitjà d’una política estratègica d’internacionalització 2017-2020. El seu lideratge es manifesta en resultats, en producció científica i en competitivitat mitjançant l’obtenció de projectes competitius i es troba entre les primeres universitats en retorns competitius europeus a través del PM i de l’Horitzó 2020. La UB és també referent en les iniciatives d’innovació docent i en les propostes de participació de l’alumnat per mitjà de l’Observatori o de la Fundació Solidaritat. Ho és moralment pel paper històric que ha tingut en la creació de l’actual sistema universitari català i en els moments importants de decisió de les polítiques universitàries de sistema.

La Universitat de Barcelona manté el lideratge com a motor del desenvolupament econòmic i social de l’àrea o regió metropolitana, juntament amb altres institucions, com es visualitza en el seu històric paper en el Pla estratègic metropolità. La necessitat de construir un nou model socioeconòmic i de consolidar la innovació social que modifiqui els desajustos observats en l’anterior crisi ha de ser una oportunitat per a la UB, ja que la societat del coneixement agafa un paper de centralitat en la defensa del benestar social, d’una ocupació digna i de progrés econòmic. Aquesta és la base del compromís social de la UB defensada pels anteriors equips rectorals, definida en els seus Estatuts, i que constitueix un eix de l’equip de govern que presentem.

Val a dir que, en determinats àmbits com la docència, els reptes són importants i sovint no són el focus principal d’atenció quan parlem de lideratge. Estem davant d’importants canvis culturals entre l’alumnat, així com de les expectatives que la societat té de l’educació universitària, que obligaran les universitats a actualitzar més clarament els seus models de docència, fent-los consistents amb els canvis tecnològics que ens envolten, ni que sigui des d’un enfocament crític. Mantenir-se en una posició d’inèrcia en aquest àmbit, sense un intent clar d’assegurar inversions en la posada al dia del recursos tecnològics i d’informació, o en la innovació docent generalitzada, pot tenir una repercussió molt negativa en els resultats acadèmics i en la reputació de la Universitat de Barcelona.

9 Defensem que la UB ha d’avançar en una política integral basada en el compromís social

La Universitat de Barcelona presenta un alt nivell de qualitat en recerca, una bona preparació dels investigadors en formació i doctors, i un reconegut paper en la formació dels nostres estudiants que donaran lloc quantitativament a un gran nombre de persones titulades formades a les nostres facultats. Tot i això, la institució vol ser també reconeguda pel seu model de dimensió social. Un model construït amb els anys, amb la incorporació innovadora de noves idees i activitats, i amb la mirada posada en el compromís de responsabilitat social (RSU) de la UB. Un compromís en l’educació superior, l’equitat, la cohesió social, la integració i la inclusió i la lluita per reduir les desigualtats que hi ha a la nostra societat, aportant formació i cultura a totes les capes socials amb els programes d’extensió universitària, aules de gent gran i la Universitat de l’Experiència, entre d’altres.

10 Defensem que la política econòmica ha de ser rigorosa, realista i sostenible al servei dels objectius estratègics de la Universitat de Barcelona

La Universitat de Barcelona pot demostrar que ha actuat sempre seguint el principi de garantir el bon funcionament de la institució i de complir les missions que la societat, per mitjà del Parlament li ha encomanat. El resultat dels models de finançament no sempre ha estat just amb la Universitat de Barcelona, ja que els darrers decennis ha hagut de suportar, per solidaritat amb el sistema, situacions que no li corresponien. A més, aquesta solidaritat econòmica s’ha vist perjudicada amb l’arribada de la crisi. La potència de la UB dins del sistema —en nombre d’estudiants, en resultats de la recerca i la innovació, i per les característiques del mateix patrimoni històric— no sempre ha estat atesa, i la UB té un percentatge en el model de finançament inferior al que li correspondria pel seu paper dins del sistema. Durant el període de vuit anys del darrer rectorat, l’Administració ha complert la voluntat d’aprofitar la crisi per disminuir l’endeutament, rebaixant fins a nivells irracionals les aportacions per a manteniment i serveis generals dels centres. La política de l’Administració tampoc no ha tingut un tracte just amb les inversions en edificis nous de la nostra Universitat. La UB ha estat a la cua de les prioritats en temes històrics, com el trasllat de la Facultat de Matemàtiques al campus de la Diagonal, amb la qualitat d’entorn i en primera línia de façanes del campus sud de la Diagonal, o la remodelació dels edificis de l’antiga Facultat de Farmàcia o, òbviament, amb l’ampliació de Dret, feta amb sobrecost i fora del suport de la Generalitat, al mateix temps que altres inversions d’altres universitats passaven per davant.

D’altra banda, la congelació salarial i de promoció de places, general en el sistema, ha afectat de manera especialment negativa la UB. Aquesta situació ha coincidit amb el moment en què era més urgent la posada en funcionament d’un pla de xoc de plantilles, pactat amb la Secretaria d’Universitat i Recerca, com a conseqüència de les jubilacions massives del període 2017-2020.

Mantindrem el pla de contenció i sostenibilitat econòmica iniciat el mandat anterior, però lluitarem pel que creiem que és un dret just: l’obtenció d’un finançament just, que no perjudiqui més la nostra Universitat que les altres. El corresponent vicerector d’Economia i el gerent mantindran el control la racionalització i l’optimització de la despesa; la revaloració dels actius i la renegociació dels deutes a mitjà i llarg termini. Mantindrem les negociacions d’inversions urgents o estratègiques utilitzant el model de partenariat públic-privat, sempre que estigui justificat i avalat pel pla d’inversions de la Generalitat.