5. PROGRAMES FORMATIUS,  DOCÈNCIA I APRENENTATGE

5.1. Antecedents i horitzons

El conjunt de la Universitat de Barcelona ha fet un esforç molt important de canvi en la direcció plantejada en el procés d’aproximació a l’EEES, amb l’adaptació de les titulacions i el desplegament als paràmetres nous. Tot reconeixent la necessitat d’aquesta aproximació i els valors positius que s’han donat, cal assenyalar també que això ha comportat una pressió important sobre la Universitat i una acumulació no sempre lògica de nous processos, en un marc normatiu inestable i que presenta problemes manifestos (per exemple, el marc estatal de qualificacions), i amb recursos insuficients per introduir els canvis amb la profunditat i seguretat necessàries.

Ens trobem ara en un moment de valoració, tant intern com a través dels processos de seguiment i acreditació de les titulacions. L’anàlisi acurada i sistemàtica d’aquesta informació és la base per a la determinació de les decisions presents i futures pel que fa al nostre mapa formatiu, el desplegament de les titulacions i l’organització dels processos acadèmics. Tenim ja una mostra dels resultats que ens dóna la confiança que la Universitat de Barcelona treballa bé, malgrat les dificultats. Ara mateix, i a tall d’exemple, dels setanta-tres graus que oferim per al curs 2016-2017, vint-i-un han estat acreditats per l’AQU, tots favorablement, onze dels quals tenen una o més dimensions valorades amb excel·lència. En tots els casos, però, hi ha marge per millorar, i tant els autoinformes com els informes externs donen sovint claus per anar cap a l’excel·lència.

Actualment, es produeix una incertesa particular davant del darrer Reial decret de titulacions (RD 43/2015), a causa del previsible impacte acadèmic i del possible impacte econòmic a efectes de finançament de les universitats i de les taxes que paguen els estudiants.

El nivell d’indefinició pel que fa a la normativa i política estatal en relació amb l’estructuració de les titulacions és gran, amb divergències importants també dins del propi sistema universitari. El bloqueig polític en què ha estat immers l’Estat ha produït una situació d’impàs que està dificultant la presa de decisions importants amb vista al futur. Això ens obliga a mantenir un criteri de prudència, sense caure en cap mena de paràlisi, entenent que la millora continuada de la nostra oferta formativa és una de les nostres prioritats fonamentals.

Hi ha una tendència a plantejar els dubtes actuals en termes simplistes: 3 + 2 o 4 + 1? Aquesta no és la pregunta correcta. A Europa la suma dels dos primers cicles (grau i màster) es troba entre 270 i 360 crèdits, amb combinacions diverses segons països i àmbits temàtics, entre altres variables.

La valoració de les tendències actuals als sistemes universitaris mes avançats i l’anàlisi del nostre entorn marquen alguns elements importants a considerar:

• S’està observant i s’intensificarà una diversificació progressiva de plantejaments, objectius, lògiques i destinataris de l’oferta formativa universitària.
• Els conceptes de flexibilitat i personalització de la formació guanyen protagonisme, lògicament amb intensitats i sentits molt diferents a cadascun dels nivells formatius i també amb diferències notables entre països i universitats.
• Això va acompanyat d’un canvi profund en la concepció de la docència i l’aprenentatge, amb l’impuls de metodologies actives molt lligades a les tecnologies de la informació i la comunicació, i amb la perspectiva global de desenvolupar entorns d’aprenentatge rics i potents per a l’alumnat.

Es pot constatar que, malgrat el paraigua homogeneïtzador de l’anterior legislació general, tenim a la nostra Universitat un ampli ventall d’elements diferencials, en forma d’itineraris, mencions, mínors, dobles titulacions, etc., que responen a necessitats també diferents i que són compatibles amb diverses formes d’organització dels ensenyaments, tant de grau com de màster.

Serà fonamental definir correctament el mapa formatiu en els diferents àmbits, distingir clarament el sentit de cada nivell formatiu, i identificar la rellevància acadèmica i professional de cada programa, per recuperar el concepte de ciclicitat, que sempre ha estat present en la nostra estructura de titulacions. Tenim diferents instruments i hem d’utilitzar-los en funció de la nostra autonomia. Aquests mapes formatius seran el referent bàsic per a la programació de titulacions a curt i mitjà termini.

És important situar qualsevol anàlisi i debat sobre titulacions en els paràmetres actuals. El grau és el primer nivell de formació universitària, i cal plantejar-ne les característiques en el marc d’una discussió global de l’oferta formativa en cada camp temàtic. Qualsevol comparació dels graus actuals o futurs amb les antigues llicenciatures és com a mínim problemàtica. Cal recordar, per exemple, que les antigues llicenciatures comprenien dos cicles, sovint amb elements diferencials remarcables. També ha perdut sentit la distinció entre diplomatures i llicenciatures: en aquest moment els títols de grau corresponen al nivell 2 del marc estatal de qualificacions. No es pot plantejar una discussió sobre el mapa de titulacions en termes de fa deu o vint anys.

Hi ha moltes raons per pensar que caldrà treballar de manera especial el nivell de màster: la seva importància estratègica i de visibilitat, el seu paper central en la internacionalització dels nostres ensenyaments, el fet de no haver assolit els objectius plantejats en el seu dia (entre 10 i 11 % d’estudiants de màster, quan la referència plantejada l’any 2009 era del 30 %) i la potencialitat a l’hora d’establir sinergies i una oferta formativa atractiva. No s’ha pogut tancar tampoc un model prou acurat de finançament dels màsters oficials.

Més enllà de les titulacions de caràcter oficial, la Universitat de Barcelona és ara mateix una institució formativa a tots els nivells: formació inicial i formació continuada, adreçada a la recerca i a la perspectiva professional, a la difusió del coneixement i a l’extensió universitària. La formació al llarg de la vida ha de ser el nostre referent central.

És constatable la tendència a la diversificació de les tipologies de programes formatius, modalitats i destinataris (MOOC, SPOC i altres variants, projectes formatius en el marc de comunitats de coneixement i innovació, etc.). Això ens aboca necessàriament a un panorama de complexitat creixent, en el qual les decisions estratègiques i prioritats com a universitat seran importants i en el qual caldrà introduir elements significatius de canvi en la gestió.

En l’àmbit de la formació continuada, és remarcable el contrast entre la importància del tema i la dificultat d’establir una estratègia estable en el temps per part de la nostra Universitat. No sempre s’ha delimitat amb claredat el paper dels diferents actors implicats, o no s’ha definit tampoc prou clarament l’encàrrec concret adreçat a alguns d’aquests actors.

En el cas específic de l’Institut de Formació Contínua (IL3) s’han produït polítiques diferents vinculades als diversos equips rectorals i als diversos directors generals. Han coexistit diferents enfocaments, models formatius i activitats (propi, comissionista, soci, certificació, corporativa, etc.). S’ha produït també una coexistència no sempre clara amb l’oferta procedent de les facultats, però també d’instituts i fundacions. La indefinició estratègica al llarg del temps i diferents situacions específiques (entrada i sortida de socis, presència o no de cursos de formació complementària o de l’ICE, etc.) han conduït a una evolució difícil d’interpretar, amb increments o caigudes sovint conjunturals del nombre d’estudiants en els diferents models (de formació oberta, corporativa o certificador).

Cal remarcar el paper important que ha tingut des que es va constituir l’Agència de Postgrau en l’ordenació del camp de la formació continuada (en sentit ampli), en el plantejament de propostes normatives i d’actuacions proactives. En un panorama de complexitat creixent caldrà tornar a analitzar i tornar a formular-ne l’actuació, considerant les tendències de futur de la formació universitària.

Un dels objectius estratègics del Pla marc UB Horitzó 2020 és «enfortir i estendre el compromís de la universitat amb la societat, amb una docència de qualitat al servei de l’aprenentatge al llarg de la vida, i amb més transferència de coneixements i tecnologia». Aquest objectiu porta implícita l’aposta per donar un paper fonamental a la docència de qualitat. Formar persones competents en els diferents àmbits en què la Universitat de Barcelona està diversificada, amb una formació que els doni eines per a l’aprenentatge al llarg de la vida, és un dels objectius cabdals d’aquest programa.

Els informes d’acreditació posen el centre d’interès a assegurar que els titulats i titulades siguin competents en tot allò que indica el pla d’estudis. Hem de ser conscients que tot i que les competències específiques i genèriques figuren de manera detallada en tots els plans d’estudis i de manera concreta en totes les matèries, no sempre es treballen adequadament i, sobretot, en el cas de les genèriques, no tenim encara un sistema que en permeti l’acreditació. També la vinculació matèries-assignatures-competències és molt desigual. No s’ha d’anar en la línia de la complicació, sinó tot el contrari: cal una simplificació del mapa de competències, sempre que calgui, i assegurar que les que quedin incloses es puguin treballar realment.

És perfectament identificable l’evolució de les universitats més importants cap a processos de docència i aprenentatge més actius, amb el protagonisme bàsic de l’alumnat i un paper fonamental (però que cal perfilar correctament) de les tecnologies de la informació i la comunicació. Les universitats intensives en recerca, com és el cas de les integrades a la LERU, són molt proactives en aquesta qüestió, a partir de la idea del caràcter innovador del conjunt de l’acció universitària, no solament de la recerca.

 

Durant molts anys el professorat de la nostra Universitat ha fet un gran esforç per elevar el nostre nivell en recerca i docència, sovint en situacions de precarietat o d’incertesa. És important incentivar el professorat per mantenir i millorar els estàndards de qualitat en docència i plantejar un reconeixement adequat del conjunt de la seva activitat, més encara quan proposa millores o canvis significatius en la docència. Això passa, entre altres qüestions, per una revisió de la normativa i dels criteris del Pla de dedicació acadèmica que vagi en aquesta direcció.

5.2 Objectius i línies d’acció

Objectiu 5#1. Definir un marc conceptual, funcional i organitzatiu clar i flexible que ens permeti progressar amb seguretat en les diferents línies de treball que ens cal potenciar

Objectius específics

a) Potenciar una evolució del nostre mapa de titulacions d’acord amb les grans tendències dels sistemes universitaris i les necessitats socials detectades.

b) Garantir el caràcter integral del disseny de titulacions noves, sense separar què, com i amb quins recursos.

c) Permetre que l’estudiant estableixi currículums formatius atractius, respectant la coherència acadèmica i les característiques de cada nivell formatiu. Recuperar amb força el concepte de ciclicitat.

 

Accions

1. Avançar de manera planificada en l’establiment d’un mapa formatiu global per centres i àmbits, incloent-hi titulacions de grau, màster oficial i, si és adequat, títols propis estratègics, en aquest darrer cas incorporant-hi condicions particulars per a professorat i estudiants (tractament de la dedicació, condicions econòmiques, etc.), tot plegat amb l’especificació dels itineraris possibles. Establir els nivells d’estabilitat i flexibilitat adequats en cada cas, amb tendència cap a la flexibilització o fins i tot modularització del nivell de postgrau, quan convingui.
2. Plantejar un abordatge integral en el disseny de titulacions noves, incloent-hi les consideracions estructurals i de continguts, però també la relació amb el conjunt del mapa formatiu de centre i àmbit, els objectius i competències que s’han d’adquirir, i el model de docència i aprenentatge que cal aplicar. Totes aquestes variables definiran l’anàlisi dels recursos necessaris per a la titulació, que hauran de ser suficients per desenvolupar-los en els termes necessaris de qualitat.
3. Determinar de manera central els criteris generals per a aquest procés, ajustant la temporalitat a una planificació racional i acordada amb els centres. De manera central s’establiran els criteris acadèmics generals que cal aplicar, incloent els objectius bàsics de cada nivell formatiu, des de la perspectiva de donar el màxim sentit al concepte de ciclicitat.
4. Definir amb claredat el concepte de mòdul com a element funcional complementari a les unitats formatives més estructurals (matèria i assignatura) i valorar acuradament el possible paper en l’establiment d’itineraris formatius per a l’alumnat. La idea de mòdul està plantejada des de fa anys, però no s’han explorat amb profunditat les grans potencialitats que té.
5. Caldrà posar èmfasi en la idea de durada real de les titulacions, i no únicament en la durada teòrica o nominal. Les dades referents a aquesta qüestió han de servir per valorar l’adequació entre continguts, objectius i volum d’activitats a cada titulació. També serveixen de base per definir itineraris coherents a temps parcial i per reforçar altres mesures de suport als estudiants a temps parcial, que ja existeixen en alguns centres. Això ha de servir per aconseguir una millora del rendiment acadèmic i per combatre l’abandonament, especialment a primer curs, un fenomen àmpliament estudiat i del qual coneixem els factors principals.
6. Flexibilitzar el sistema de reconeixement d’activitats per estimular la participació dels estudiants en programes d’intercanvi i en cursos de formació, més enllà de la docència reglada, i també per afavorir l’aproximació a la nostra oferta formativa, sobretot de postgrau, de persones que ja estan desenvolupant una carrera professional.
7. A partir de l’ampli cabal de dades disponibles, tant pròpies com provinents dels processos de seguiment i acreditació, dissenyar un pla d’actuació acadèmica per a cadascun dels centres (en el marc d’un pla més global quan calgui), que serà referent central per a les actuacions relatives a l’evolució de l’oferta acadèmica i al finançament, incloent-hi el contracte programa academicodocent.
8. Des d’una perspectiva més directament relacionada amb la docència i l’aprenentatge, facilitar el desenvolupament de projectes educatius de centre, com ja s’ha fet en alguns casos, de manera que en cadascun es determini la política interna a seguir a partir dels objectius de les diferents titulacions i tenint en compte les característiques pròpies de professorat i alumnat.
9. Establir un model de càlcul de recursos per a les titulacions que inclogui específicament les necessitats derivades del model de docència i aprenentatge que s’estableixi en cada cas, prenent com a punt de partida i referència l’anàlisi (ja realitzada) de les hores de docència (GR@D i PDA) vinculades a les titulacions actuals i a les diferents activitats incloses en els plans docents.

Molt esquemàticament, els elements bàsics són els següents:

Cal remarcar dos principis fonamentals en aquest apartat:

• No es farà cap canvi que impliqui que un estudiant, per obtenir un recorregut acadèmic similar, vegi incrementat l’esforç econòmic.
• Es preservarà el valor de la formació universitària: no es pot acceptar cap política destinada a devaluar els títols universitaris. Una cosa diferent és entendre que el marc global de titulacions ha canviat. Cal preservar la coherència acadèmica («validesa interna») i assolir el reconeixement extern, professional i social («validesa externa»).

Objectiu 5#2. Reforçar el suport als protagonistes del procés formatiu 

Accions amb centres i departaments

1. Coordinar i, en allò que calgui, tornar a formular les actuacions d’informació, suport i gestió de processos de l’Agència de Polítiques i de Qualitat i del Gabinet Tècnic del Rectorat, entre d’altres, i incloure-hi, a més, la nova Oficina Tècnica de Serveis i Projectes Docents.
2. Gestionar de manera sistemàtica i integrada els mecanismes de suport i seguiment dels projectes de caràcter acadèmic i docent dels centres, pel que fa tant al disseny de titulacions noves com al seu desplegament i els processos de docència i aprenentatge. Els recursos actualment disponibles es poden utilitzar de manera més eficaç i coordinada si plantegem una gestió basada en projectes concrets, identificats i acordats.
3. Continuar i accelerar el desenvolupament del projecte GIAD-Minerva per aconseguir una aplicació de gestió integral academicodocent, amb la dotació pressupostària i de personal necessàries. Això haurà d’incloure una interacció profunda amb els centres per incorporar correctament la diversitat de situacions existents a la nostra Universitat. Entre altres qüestions, aquesta aplicació haurà d’incorporar, de manera actualitzada, les funcions de GIGA i GR@D.
4. En el marc de la reestructuració tecnicoadministrativa abordada actualment, reforçar els elements de suport de proximitat als centres i departaments, no solament a efectes de gestió de processos acadèmics ordinaris, sinó de suport a les tasques que implica el disseny i l’articulació de titulacions noves.

Accions amb professorat i personal de suport a la docència

5. Facilitar i reconèixer el treball en equips docents. Vertebrar la docència al voltant d’equips docents formats per professorat amb funcions que en determinats moments poden ser diferents. Aquesta és una realitat existent a diferents centres i que cal potenciar. Es tracta de considerar la feina que comporta la docència d’una assignatura de manera global i possibilitar, quan calgui, una distribució asimètrica de les tasques que fan el professorat i els ajudants que participen en les assignatures. Aquest model pren més sentit encara quan es parla de metodologies híbrides, en què una part important de la docència es fa virtualment. Això implica fer una anàlisi profunda de la dedicació del professorat i veure com es pot imbricar en el GR@D i el PDA. Convé reforçar el concepte d’equips docents consolidats.
6. Malgrat que l’experiència dels assistents docents no ha estat sempre satisfactòria, té molt de sentit plantejar-se l’existència de personal de suport a la docència proper als departaments i a les assignatures, més encara considerant l’increment que han experimentat les tasques del professorat i les necessitats que es poden derivar del replantejament d’alguns aspectes de la docència. Cal definir, doncs, una figura reformulada d’assistent docent o similar, la qual, amb tasques ben delimitades i integrada en la dinàmica dels equips docents de les diferents assignatures, pot ser considerablement útil. D’altra banda, això pot contribuir a la formació de nou professorat futur i donar sortida a les inquietuds dels estudiants de postgrau i doctorat en relació amb les tasques acadèmiques.
7. Mantenir la convocatòria de retenció de talent docent i millorar, sense modificar sobtadament el plantejament actual, el reconeixement dels mèrits docents en les convocatòries de places de professorat.
8. Articular un pla institucional de formació inicial i continuada del professorat, en consonància amb l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) i adaptat a les característiques dels estudiants i dels ensenyaments de cada facultat. Aquest pla ha de permetre la capacitació continuada en metodologies docents, noves tecnologies, habilitats de comunicació, atenció a estudiants amb necessitats especials, etc. La incorporació de les tecnologies digitals a l’aula és un fet, però ara per ara és només la bona voluntat i l’entusiasme d’alguns professors el que permet aplicar-los dins i fora de l’aula. Cal fer atenció a aquestes eines i dissenyar activitats de formació docent adreçades a millorar la qualitat de l’ensenyament en aquests nous contextos. En particular, cal actuar sobre el pla de formació de professorat novell amb l’ampliació de les places per contribuir així a impulsar la carrera acadèmica.
9. Revisar el reconeixement de l’activitat docent i de tot allò relacionat que es fa per a la promoció de la Universitat de Barcelona. Cal revisar i modificar el PDA en consonància, com a mínim, amb els punts següents:

• Ara que tenim l’experiència de tot el cicle dels graus i màsters, és el moment de revisar i establir noves pautes per reconèixer l’activitat del professorat en les tasques de tutorització i d’avaluació dels TFG i TFM.
• Així mateix, ara per ara no hi ha establert un bon sistema de reconeixement de les tasques docents que es desenvolupen en les assignatures de Pràctiques Externes, Pràctiques Tutelades i Pràcticums. Cal tenir present el professorat tutor a la Universitat, el tutor a l’empresa i l’empresa pròpiament dita. Cal estudiar bé la manera de reconèixer la participació en cada cas, amb el benentès que no podrà ser un sistema uniforme, tot i que es poden donar pautes generals que facilitin el desenvolupament del sistema en el si de cada facultat o ensenyament.
• Preveure en el Pla de dedicació acadèmica totes les tasques de caràcter acadèmic que fa el professorat i que no formen part de la docència reglada: activitats adreçades a estudiants de secundària, a activitats de difusió de caràcter divulgatiu, a aules de formació diversa i a la preparació de MOOC o cursos similars, entre d’altres.
• Recollir de manera adequada les activitats docents no presencials que es duen a terme i oferir elements de flexibilitat a l’hora d’organitzar-se en forma d’equips docents amb funcions especialitzades o rotatòries.

10. Revisar el procés d’avaluació docent del professorat en la línia ja iniciada, de manera que acabi constituint un sistema que permeti diferenciar de manera fiable diferents graus en el desenvolupament del currículum docent del professorat, la qualitat de la tasca docent, etc. La consolidació definitiva d’aquest procés passa també per assegurar el millor funcionament possible del sistema d’enquestes sobre l’acció docent del professorat, que actualment mostra febleses i en determinats casos posa en dubte la seva fiabilitat.
11. Incrementar progressivament les funcionalitats de la Carpeta Docent del Professorat de manera que, a més d’incloure tota la informació rellevant, sigui també una eina de suport per a determinades tasques vinculades amb la funció docent.

Accions amb estudiants

12. Considerant que qualsevol possible element de flexibilitat curricular implica també un increment de la complexitat, serà necessari millorar o reforçar substancialment alguns elements d’informació a l’estudiant, i impulsar sense complexos una orientació adreçada al destinatari de la informació, és a dir, als diferents perfils de persones que poden estar interessades en la nostra oferta formativa.
13. Desenvolupar accions d’ajuda específiques per a estudiants del primer curs dels graus. El primer any dels estudis és crític i els joves que s’incorporen al sistema universitari no sempre tenen la cultura d’aprenentatge que actualment es requereix. És el moment d’adquirir les competències necessàries per al bon rendiment acadèmic i de treballar la implicació en la vida universitària en general.
14. Més globalment, desenvolupar un pla d’acció tutorial marc per a la Universitat de Barcelona, perquè els centres o les titulacions que no en disposin tinguin una guia per desplegar el programa propi. A més del tema dels estudiants de primer curs, caldrà desenvolupar accions específiques per a estudiants amb necessitats especials: estudiants amb discapacitats, esportistes d’elit i estudiants excel·lents, entre d’altres. És fonamental que els PAT siguin percebuts com a eines útils per a l’alumnat en el seu procés formatiu. Això fa necessari un replantejament profund que els lligui amb aspectes com ara l’adquisició de competències per l’estudiant, per exemple.
15. Potenciar estructures de comunicació amb i entre els estudiants, com ara l’Observatori de l’Estudiant, i aprofitar-les per obtenir una retroacció constant sobre com s’esdevé el procés d’aprenentatge. D’aquesta manera, es facilitarà la detecció de problemes en l’entorn d’ensenyament i aprenentatge, i es podrà treballar de manera més eficaç per resoldre’ls.
16. Potenciar la relació entre la universitat i l’ensenyament secundari. Desenvolupar programes específics per poder identificar els bons estudiants i així acostar el talent jove a la Universitat de Barcelona, i donar suport a les iniciatives ja existents i fer-les més visibles com a programa. Aquesta acció obliga a incrementar la proposta d’activitats adreçades a estudiants de secundària i de cicles formatius de grau superior, i a dissenyar un programa d’activitats adreçades a professorat de l’ensenyament secundari. Serà important també desenvolupar productes destinats específicament a estudiants de secundària, en format MOOC o similar. 

Objectiu 5#3. Refermar i potenciar la qualitat dels programes formatius i del procés de docència i aprenentatge. La qualitat docent com a part de la marca UB

Objectius específics

a) Afavorir l’evolució dels models docents i actuals de la nostra Universitat en la línia de l’impuls de metodologies actives que posin l’èmfasi en l’aprenentatge dels estudiants.

b) Posar en valor la qualitat de l’activitat docent del professorat integrant aquesta tasca en el sistema d’assegurament de la qualitat i mostrant a la societat que la docència és un dels pilars de la Universitat de Barcelona.

c) Desenvolupar els aspectes docents i d’aprenentatge més relacionats amb la incorporació dels titulats i titulades al món laboral.

d) Utilitzar el nostre potencial com a universitat intensiva en recerca com a element de millora i innovació de la nostra docència, reforçant la transmissió de coneixements i l’adquisició d’habilitats de recerca, i atenent a les diferències entre nivells formatius.

Accions

1. Aprofitar al màxim el caràcter de la Universitat de Barcelona com a universitat intensiva en recerca per introduir nous elements de qualitat a la docència i a l’aprenentatge. Establir un programa Nexus de relació entre la recerca i la docència, adaptat a la situació dels diferents àmbits temàtics i dels diversos nivells formatius, en la línia de la discussió i intercanvi d’experiències que actualment s’està produint en el marc de la LERU. Cal, en particular, valorar la rellevància de certes habilitats de recerca no solament per a una carrera científica sinó en l’àmbit professional.
2. Incrementar el suport a la gran tasca de millora i innovació docent que porta a terme una bona part del professorat de la Universitat de Barcelona a través de la sistematització de les accions de suport, prenent com a punt de partida el concepte de projecte docent (sigui de millora o d’innovació) i a iniciativa dels centres, departaments, grup d’innovació, equips docents, coordinadors d’assignatura, etc. En la gestió de projectes docents i l’aportació sistemàtica de recursos, hi ha de tenir un paper fonamental la nova Oficina Tècnica de Suport i Projectes Docents, que necessitarà consolidació i creixement.
3. Millorar la visibilitat de la feina que es fa des dels grups d’innovació docent, a través del Programa de Millora i Innovació Docent, que cal mantenir. Més en general, incrementar la visibilitat i la incidència de les experiències i bones pràctiques realitzades a la nostra Universitat, coordinant i sistematitzant les diferents fonts d’informació en el marc del Portal de Docència, incloent-hi continguts basats en el format de revista electrònica, i fomentant la comunicació entre nuclis de professorat que treballen temes relacionats.
4. Visibilitzar externament la docència i la qualitat docent com un dels punts estratègics de la Universitat de Barcelona. Els mitjans de comunicació es fan ressò de la recerca que es fa, però no es coneix prou bé l’esforç en els aspectes docents. Cal difondre més i millor tot el que es fa en aquest sentit.
5. Incrementar la disponibilitat d’eines informatives útils per a professorat i tècnics, en la línia dels nous webs sobre metodologies actives basades en les TIC i sobre competències, inclosos al Portal de Docència.
6. Desenvolupar les competències genèriques com a base de la visió i el pensament crítics i independent dels nostres estudiants. Identificar les habilitats i les competències professionalitzadores que ajudin els titulats a incorporar-se al món laboral, de manera que puguin ocupar llocs de treball del màxim nivell. Simplificar i reestructurar el mapa de competències de cada titulació, actualment molt desigual i de vegades dispers. Desenvolupar un sistema d’acreditació de competències complementari a l’expedient acadèmic.
7. Estendre les pràctiques externes a tota la comunitat universitària. Actualment la gran majoria de graus i màsters ofereixen la possibilitat de portar a terme estades pràctiques en institucions i empreses, però una part important d’aquesta oferta no és universal, sinó que s’ofereix sota el format d’assignatures optatives. Cal treballar amb el teixit empresarial i institucional per promoure nous convenis marc de pràctiques, incrementar el nombre de tutors interns i externs, i estudiar en profunditat, sempre que sigui convenient, altres modalitats, com ara la de formació dual.
8. Impulsar, atenent a les diferents característiques de cada nivell formatiu, la incorporació de l’aprenentatge híbrid (blended learning) com a metodologia docent pròpia dels ensenyaments presencials. La LERU, en el seu document de 2014 sobre aprenentatge en línia[1] planteja a les universitats la importància de desenvolupar estratègies innovadores per consolidar l’aprenentatge virtual de qualitat. La Universitat de Barcelona és i ha de continuar sent una universitat clarament presencial, però alhora compromesa amb les noves tecnologies i amb metodologies docents que van molt més enllà de les activitats plantejades a l’aula.
   Potenciar l’aplicació dels estàndards de qualitat en els processos relacionats amb les activitats docents i d’aprenentatge. Cal fer arribar la cultura de la qualitat a tots els agents que participen en el tàndem docència-aprenentatge. Aquí s’inclou el professorat, l’alumnat i les diferents àrees de gestió implicades en processos acadèmics. Només a partir del convenciment que els sistemes de garantia de la qualitat donen lloc a una millora de les activitats associades podrem desenvolupar realment un programa de qualitat. En aquest sentit, hi té un paper cabdal l’Agència de Polítiques i de Qualitat de la Universitat de Barcelona.

La incorporació d’activitats en entorns virtuals, com també d’activitats en campus però fora de l’aula, permet la flexibilització de l’aprenentatge, l’increment d’oportunitats i vies de comunicació entre l’alumnat i el professorat —que cal reglar—, i la millora de les possibilitats de seguiment de les tasques dels estudiants. Un model mixt ben dissenyat facilita l’aprenentatge actiu, en el qual l’estudiant assumeix el seu propi procés de formació, però necessita un conjunt de mecanismes de suport i els reconeixements que s’han esmentat en apartats anteriors.

Objectiu 5#4. Potenciar el caràcter de la Universitat de Barcelona com a institució formativa global

Objectius específics

a) Respondre a la necessitat de formació al llarg de la vida.

b) Diversificar els destinataris de l’oferta de la Universitat de Barcelona i progressar en la internacionalització dels nostres programes.

c) Definir i desenvolupar una política identificable i estable en relació amb la formació continuada.

Accions

1. Potenciar els nous formats i modalitats formatives (MOOC, SPOC, cursos de curta durada, etc.) tant en el sentit de difusió del coneixement com en la seva utilitat com a elements complementaris en el marc de titulacions reglades.
2. Potenciar la nostra presència en les iniciatives i convocatòries de projectes formatius, com s’ha començat a fer en el marc de la comunitat de coneixement i innovació (KIC) vinculada a la iniciativa EIT-Health, i reforçar els elements de gestió necessaris per fer més fàcil incorporar-se a aquest tipus d’iniciatives.
3. Desenvolupar el portafolis de l’estudiant com a instrument per recollir totes les seves activitats formatives (no únicament les reglades), oferint-los així una experiència integral de l’estada a la nostra Universitat i la possibilitat de disposar fàcilment del conjunt de la informació rellevant. Cal assegurar el manteniment del contacte amb els titulats i titulades a partir d’una oferta de formació i serveis adaptada a les seves necessitats.
4. Intensificar el contacte amb el nostre entorn social per potenciar el nostre rol com aportadors de solucions formatives (també d’altre tipus), amb la interlocució especial amb l’àmbit metropolità.
5. Ampliar i millorar els programes de formació no reglats adreçats a la societat en general, com ara la Universitat de l’Experiència o Els Juliols, i impulsar iniciatives noves per acostar a la societat el coneixement i l’experiència que sorgeix de la Universitat de Barcelona.
6. Expandir les oportunitats d’estudi a escala internacional, no tan sols en el marc de programes d’intercanvi sinó també a partir de l’oferta d’altres tipus de cursos, en la línia de les escoles d’estiu, per exemple. En aquest punt, és important aprofitar la potencialitat de les noves eines didàctiques que ens ofereix la tecnologia de la informació i la comunicació, i establir mòduls o cursos a distància d’abast internacional utilitzant a fons els nous formats existents.
7. Pel que fa a les operacions d’internacionalització relatives a titulacions oficials a distància, cal revisar el contingut i el desenvolupament de l’acord que ha donat lloc a l’UNIBA, protegint l’ús de la marca UB, racionalitzant el procés de comercialització, garantint el benefici i el retorn cap a la Universitat, i descartant qualsevol pretensió d‘exclusivitat per l’UNIBA en la planificació de títols oficials a distància. Igualment caldrà incrementar el retorn econòmic cap a les facultats implicades, que haurà de ser entorn del 40 % dels beneficis obtinguts, i dedicar la resta a programes o actuacions en l’àmbit de la internacionalització i la millora de la docència.
8. Desenvolupar un programa d’aprenentatge de servei. Establir un bon sistema de relacions amb els agents socials de la nostra comunitat per dissenyar plans formatius que combinin l’aprenentatge amb el servei a la societat. Cal treballar per implicar més els estudiants en la societat, no tan sols a través dels programes de voluntariat, que ja existeixen i que cal mantenir, sinó també aprofitant el coneixement i el propi procés d’aprenentatge posant-lo al servei de la societat. En definitiva, impulsar metodologies que combinin l’aprenentatge acadèmic amb el servei a la comunitat.
9. En l’àmbit «clàssic» de la formació continuada, delimitar de manera més precisa el paper dels diferents actors (centres, instituts, Grup UB, etc.), prenent com a referència les distincions actualment més rellevants en aquest camp (formació vinculada a recerca, professionalitzadora, oberta versus in company, etc.), deixant clar el paper absolutament determinant de les facultats en els grans paquets formatius i valorant la situació diferencial dels diversos àmbits temàtics. Igualment caldrà fer transparent la destinació dels beneficis que obtingui la Universitat de Barcelona de manera central per aquest concepte i la reinversió corresponent.
10. Determinar de manera més precisa el paper de l’Institut de Formació Contínua (IL3), definir quin és l‘encàrrec que li fa la Universitat de Barcelona (centrat en determinades tipologies formatives i en la provisió de serveis), assegurar una interlocució acadèmica eficaç i establir-ne una doble dependència, per una part de l’àmbit econòmic (Grup UB) a efectes de control econòmic i per una altra de l’àmbit acadèmic, per assegurar la coherència d’actuacions.
11. Definir, en relació amb el punt anterior, quins tipus de serveis es podrien beneficiar especialment de l’actuació de l’IL3 i establir-ne les condicions d’utilització, a partir de les experiències dutes a termes i l’expertesa aconseguida (estudis de mercat, formació a distància, atenció als estudiants estrangers, Talent Hub, etc.).
12. Dissenyar i executar l’evolució de l’actual Agència de Postgrau per donar una resposta eficaç com a mínim a dues necessitats. D’una banda, una funció reguladora (que caldrà definir acuradament, respectant la procedència i responsabilitat de les diferents iniciatives) del conjunt de l’oferta formativa no reglada de la Universitat de Barcelona i el seu Grup, als efectes de centralització de la informació (que és el pas previ indispensable a una difusió adequada), de valoració de la coherència global i de les possibilitats d’interacció o potenciació mútues. D’altra banda, la cerca d’actuacions i oportunitats per potenciar la internacionalització de la nostra oferta formativa, que necessita una actuació sistemàtica basada en l’experiència adquirida des de fa anys. Com una de les primeres accions, s’impulsarà, a partir d’un programa específic en el marc de l’Agència, la comercialització de l’oferta de títols propis cap a l’Amèrica Llatina.